La cultura: un joc que no es deté

 

A continuació desplegarem una aproximació sobre com entenem la cultura a la nostra societat i com creiem que cal abordar-la des de les polítiques culturals, tot destacant-ne aquells aspectes que considerem més importants. La reflexió partirà de la lectura “El concepte de cultura en la política cultural”, de Teixeira Coelho (1).

La cultura és, indubtablement, un procés. No és un estat, no és un objecte, no és res inamovible o tangible. Més aviat al contrari: la cultura és moviment, canvi, transformació, evolució. La cultura, o més ben dit, allò que és cultural, no es troba mai situat en el passat o en el futur. Allò cultural és acció, moviment, i per tant ocorre sempre en el present. És la dinàmica d’elaboració ininterrompuda del QUÈ cultural.

No podem per tant, en el disseny de les polítiques culturals del nostre territori o comunitat, estudiar com serà o hauria de ser la cultura en el futur: la cultura no és susceptible a ser dissenyada. No hi poden haver camins traçats sobre allò que les comunitats volen crear, sobre quins nexes artístics, rituals, espirituals volen teixir individual o col·lectivament. La cultura pot establir un marc, unes normes del joc sobre les que l’art i la vida s’expandeixen.

Si la cultura és norma, que garanteix els drets culturals, l’equitat, l’accés a l’art i a la cultura amb independència dels seus recursos i de les diferències, l’art és la subversió.

L’art creix als marges, divergeix, surt d’entre l’asfalt més sec i dur, l’empeny fins a trencar-lo i creix fort, amunt, en direcció a les estrelles. La cultura (norma) ens serveix de marc per tal que l’art (excepció) s’escapi per les escletxes fins a rebentar-les. Les polítiques culturals han de facilitar els marcs, aquests marcs, amb tres objectius principals:

  • Treballar per garantir els drets culturals de la ciutadania
  • Treballar per acompanyar les dinàmiques artístiques i socials que es donen en les nostres comunitats, facilitar-les, accelerar-les, fer que emergeixin sense voler manipular-les ni condicionar-les sota cap ideologia imposada o preferent
  • Treballar per garantir que la cultura és accionada per les comunitats i no és emprada com a eina de manipulació de les estructures de poder

Si hem dit que la cultura és allò que està en moviment, que es troba en constant elaboració, les polítiques culturals no poden fer més que descriure com s’està desenvolupant en el present aquest procés elaboració i quines estratègies i metodologies s’han de desplegar per tal que es mantinguin actius els engranatges.

En aquest sentit, ens ha resultat molt interessant la cita d’Edward Sapir (1884-1939) que s’inclou al material d’estudi. Per a l’interaccionisme de Sapir, la cultura no es trobaria en un lloc concret –en les obres de cultura o en el comportament i en les formes de lleure– sinó “en un joc que no es deté.” (2)

OBJECTIU: FACILITADORES DE L’ACCIÓ CULTURAL

Per tant, el què ha de ser la cultura, com ha de ser, qui l’ha de fer o des d’on s’ha de fer, no es pot predefinir. No s’han de prendre decisions al respecte. Les polítiques culturals cal que s’enfoquin des de la creació de condicions perquè el joc esdevingui.

Si partim d’aquesta idea força de la Cultura com a Acció, ens serà fàcil entendre que l’objectiu final és la transformació cultural, transitar el canvi (que ens defineix com a societat) a través dels espais de pensament, creació. Desitjar aquest trànsit inevitable i fer-lo possible.

LES RESISTÈNCIES

Si les polítiques culturals públiques estan en mans de les estructures de poder, és fàcil deduir on es troben els principals obstacles per a desenvolupar la proposta cultura-acció que aquí es proposa:

  • És metodològicament més complexe partir d’aquesta idea força.
  • Allò nou s’escapa del control del poder. Si hi ha necessitat de control no es poden obrir les portes a que ocorri res que s’escapi del guió. I si això nou que sorgeix, perquè s’hi han posat les condicions, perquè hem fet que esdevingués “el joc”, resulta que qüestiona els poders establerts? L’estructura té interès per conservar les coses com estan, l’efecte invariabilitat.
  • No és interessant per a una estructura de poder entendre la cultura com acció perquè enlloc de mantenir les quotes de poder, les reparteix entre la ciutadania.

Per tant, per desenvolupar les polítiques culturals que aquí es defensen, ens hauríem d’imaginar un estat modern contemporani que prioritzés l’exercici dels drets humans  (i en el cas concret de l’àmbit de cultura, l’exercici dels drets culturals) molt per sobre d’altres possibles interessos (econòmics, d’ordre social, etcètera).

LA LÀMINA AFILADA

Ens resulta molt interessant i coincidim plenament amb la reflexió que es fa en el text sobre com la cultura és la lamina afilada que penetra en el caos, que el remou, que el subverteix. La cultura ha de permetre ampliar l’espai de desenvolupament de l’ésser, l’ha de retornar a la vida quan tot és confusió i falta d’enteniment. Li ha de donar amplitud de mires, visió crítica, creixement per contra d’involució.

Aquí ens resulta oportú concretar dos esquemes de la nostra reflexió per poder seguir avançant en les conclusions:

ESQUEMA 1. POLÍTIQUES CULTURALS:

  • Idea força des d’on caldria desenvolupar-les: cultura = acció
  • Objectius principals: fer viable la inevitable (desitjable) transformació (cultural). Defensar l’exercici dels drets culturals.
  • Obstacles o resistències: el desig d’invariabilitat, el temor a allò nou, el desig de mantenir el control i les quotes de poder

ESQUEMA 2. ACCEPCIONS CLÀSSIQUES DE LA CULTURA:

  1. La cultura com a art
  2. La cultura com a qualitat de vida o civilització
  3. La cultura com a fonament de la vida social

El text ens recorda que és el tercer punt el que s’ha considerat determinant fins ara: el nexe social, el manteniment de l’ordre social. La percepció de la cultura no s’ha considerat, al llarg de la història, com a element de construcció d’esperit crític, o en qualsevol cas no ha estat considerada la seva virtut més important o necessària.

Per tant, ens trobem amb que històricament s’han fet polítiques culturals que han prioritzat la repetició, la tradició, la invariabilitat, amb l’objectiu de perpetuar l’ordre social, evitar l’esperit crític i el pensament propi o divergent. I que per tant, la nostra mirada ha d’incidir just en el lloc contrari: en l’acompanyament a l’iniciativa de cadascú i de les comunitats, en contraposició amb l’inacció de l’estructura. En fer possible la cultura del temps propi, no del passat, no del futur: en viure estrictament en el present per permetre que es generi el que pertany a cada temps, deixar que emergeixi i que ho canvii tot.

1 TEIXERIA COELHO, José (2009). “Diccionario crítico de política cultural: cultura e imaginario”. Barcelona. 368p.

2 E.Sapir (1967). “Anthropologie” (edició original nord-americana de 1949). París: Minuit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s