La cultura: un joc que no es deté

 

A continuació desplegarem una aproximació sobre com entenem la cultura a la nostra societat i com creiem que cal abordar-la des de les polítiques culturals, tot destacant-ne aquells aspectes que considerem més importants. La reflexió partirà de la lectura “El concepte de cultura en la política cultural”, de Teixeira Coelho (1).

La cultura és, indubtablement, un procés. No és un estat, no és un objecte, no és res inamovible o tangible. Més aviat al contrari: la cultura és moviment, canvi, transformació, evolució. La cultura, o més ben dit, allò que és cultural, no es troba mai situat en el passat o en el futur. Allò cultural és acció, moviment, i per tant ocorre sempre en el present. És la dinàmica d’elaboració ininterrompuda del QUÈ cultural.

No podem per tant, en el disseny de les polítiques culturals del nostre territori o comunitat, estudiar com serà o hauria de ser la cultura en el futur: la cultura no és susceptible a ser dissenyada. No hi poden haver camins traçats sobre allò que les comunitats volen crear, sobre quins nexes artístics, rituals, espirituals volen teixir individual o col·lectivament. La cultura pot establir un marc, unes normes del joc sobre les que l’art i la vida s’expandeixen.

Si la cultura és norma, que garanteix els drets culturals, l’equitat, l’accés a l’art i a la cultura amb independència dels seus recursos i de les diferències, l’art és la subversió.

L’art creix als marges, divergeix, surt d’entre l’asfalt més sec i dur, l’empeny fins a trencar-lo i creix fort, amunt, en direcció a les estrelles. La cultura (norma) ens serveix de marc per tal que l’art (excepció) s’escapi per les escletxes fins a rebentar-les. Les polítiques culturals han de facilitar els marcs, aquests marcs, amb tres objectius principals:

  • Treballar per garantir els drets culturals de la ciutadania
  • Treballar per acompanyar les dinàmiques artístiques i socials que es donen en les nostres comunitats, facilitar-les, accelerar-les, fer que emergeixin sense voler manipular-les ni condicionar-les sota cap ideologia imposada o preferent
  • Treballar per garantir que la cultura és accionada per les comunitats i no és emprada com a eina de manipulació de les estructures de poder

Si hem dit que la cultura és allò que està en moviment, que es troba en constant elaboració, les polítiques culturals no poden fer més que descriure com s’està desenvolupant en el present aquest procés elaboració i quines estratègies i metodologies s’han de desplegar per tal que es mantinguin actius els engranatges.

En aquest sentit, ens ha resultat molt interessant la cita d’Edward Sapir (1884-1939) que s’inclou al material d’estudi. Per a l’interaccionisme de Sapir, la cultura no es trobaria en un lloc concret –en les obres de cultura o en el comportament i en les formes de lleure– sinó “en un joc que no es deté.” (2)

OBJECTIU: FACILITADORES DE L’ACCIÓ CULTURAL

Per tant, el què ha de ser la cultura, com ha de ser, qui l’ha de fer o des d’on s’ha de fer, no es pot predefinir. No s’han de prendre decisions al respecte. Les polítiques culturals cal que s’enfoquin des de la creació de condicions perquè el joc esdevingui.

Si partim d’aquesta idea força de la Cultura com a Acció, ens serà fàcil entendre que l’objectiu final és la transformació cultural, transitar el canvi (que ens defineix com a societat) a través dels espais de pensament, creació. Desitjar aquest trànsit inevitable i fer-lo possible.

LES RESISTÈNCIES

Si les polítiques culturals públiques estan en mans de les estructures de poder, és fàcil deduir on es troben els principals obstacles per a desenvolupar la proposta cultura-acció que aquí es proposa:

  • És metodològicament més complexe partir d’aquesta idea força.
  • Allò nou s’escapa del control del poder. Si hi ha necessitat de control no es poden obrir les portes a que ocorri res que s’escapi del guió. I si això nou que sorgeix, perquè s’hi han posat les condicions, perquè hem fet que esdevingués “el joc”, resulta que qüestiona els poders establerts? L’estructura té interès per conservar les coses com estan, l’efecte invariabilitat.
  • No és interessant per a una estructura de poder entendre la cultura com acció perquè enlloc de mantenir les quotes de poder, les reparteix entre la ciutadania.

Per tant, per desenvolupar les polítiques culturals que aquí es defensen, ens hauríem d’imaginar un estat modern contemporani que prioritzés l’exercici dels drets humans  (i en el cas concret de l’àmbit de cultura, l’exercici dels drets culturals) molt per sobre d’altres possibles interessos (econòmics, d’ordre social, etcètera).

LA LÀMINA AFILADA

Ens resulta molt interessant i coincidim plenament amb la reflexió que es fa en el text sobre com la cultura és la lamina afilada que penetra en el caos, que el remou, que el subverteix. La cultura ha de permetre ampliar l’espai de desenvolupament de l’ésser, l’ha de retornar a la vida quan tot és confusió i falta d’enteniment. Li ha de donar amplitud de mires, visió crítica, creixement per contra d’involució.

Aquí ens resulta oportú concretar dos esquemes de la nostra reflexió per poder seguir avançant en les conclusions:

ESQUEMA 1. POLÍTIQUES CULTURALS:

  • Idea força des d’on caldria desenvolupar-les: cultura = acció
  • Objectius principals: fer viable la inevitable (desitjable) transformació (cultural). Defensar l’exercici dels drets culturals.
  • Obstacles o resistències: el desig d’invariabilitat, el temor a allò nou, el desig de mantenir el control i les quotes de poder

ESQUEMA 2. ACCEPCIONS CLÀSSIQUES DE LA CULTURA:

  1. La cultura com a art
  2. La cultura com a qualitat de vida o civilització
  3. La cultura com a fonament de la vida social

El text ens recorda que és el tercer punt el que s’ha considerat determinant fins ara: el nexe social, el manteniment de l’ordre social. La percepció de la cultura no s’ha considerat, al llarg de la història, com a element de construcció d’esperit crític, o en qualsevol cas no ha estat considerada la seva virtut més important o necessària.

Per tant, ens trobem amb que històricament s’han fet polítiques culturals que han prioritzat la repetició, la tradició, la invariabilitat, amb l’objectiu de perpetuar l’ordre social, evitar l’esperit crític i el pensament propi o divergent. I que per tant, la nostra mirada ha d’incidir just en el lloc contrari: en l’acompanyament a l’iniciativa de cadascú i de les comunitats, en contraposició amb l’inacció de l’estructura. En fer possible la cultura del temps propi, no del passat, no del futur: en viure estrictament en el present per permetre que es generi el que pertany a cada temps, deixar que emergeixi i que ho canvii tot.

1 TEIXERIA COELHO, José (2009). “Diccionario crítico de política cultural: cultura e imaginario”. Barcelona. 368p.

2 E.Sapir (1967). “Anthropologie” (edició original nord-americana de 1949). París: Minuit.

EL TEATRE DELS INVISIBLES

Puede ser que el teatro no sea revolucionario en sí mismo, pero no tengan dudas: ¡Es un ensayo de la revolución!

Augusto Boal

 

Ja fa temps (bonics temps) que treballo amb els i les residents de Can Banús. Hi dirigeixo la companyia de teatre ( i projecte, http://www.teatrelallavor.com) que hi ha nascut.

Ells ja són la CIA DE TEATRE CAN BANÚS. Es mereixen les majúscules.

No fan teatre per les masses, ni parlen de temes d’actualitat política. No interpreten a cap clàssic. No saben absolutament res sobre tragèdia grega.

Sí que tracten (des de la humiltat, i partint de l’experiència pròpia) temes universals, com ho fan totes les grans obres de la literatura dramàtica. L’amor, els éssers estimats, la pèrdua, la superació, el desamor, l’instint de supervivència. La mort.

canbanus1

Em trobo cada dijous amb ells per assajar la peça col·lectiva que estem creant. Escalfem el cos, el cor i la veu. Ens expliquem com ens ha anat la setmana. “Hoy no hemos podido ir a piscina, Rosa. Éramos poquitos y a la voluntaria no le iba bien bajarnos con la furgo…”. Estirem totes les articulacions al ritme de la bso d’Amèlie, o dels nocturns de Chopin. Riem mentre ens expliquem les anècdotes dels sis últims dies, ens mirem als ulls i somriem amb complicitat. Ens hem trobat a faltar tota la setmana.

La Cia de Teatre Can Banús ha omplert de sentit tot aquest any.  Sentiment de pertinença, orgull de companyonia. Tendresa, amor i pràctica escènica.

I jo que buscava revolucions en els textos de Liddell, Bechdel, Mamet. Les tenen, i tant que les tenen, però quin teatre pot ser més radical que aquell que fa visible als invisibles? He tardat alguns dies en adonar-me’n. Per fi ho he vist.

Sessió rere sessió busquem en l’arrel de nosaltres i de tot plegat. Hi estem posant la veu, l’energia. I el cos. En tota lluita col·lectiva cal posar-hi el cos.

Deixo aquí el reportatge que ens van fer no perquè em veieu a mi, que ho intento, però no dic gaire res d’interessant. Voldria que els coneguéssiu a ells, encara que sigui per pantalla.

Orgull, admiració profunda. GRÀCIES, COMPANYS, per tot aquest curs al vostre costat.

 

 

 

El meu últim espectacle i els tallers del proper curs

NEIGHBOURS és el títol de l’últim espectacle teatral que he estrenat juntament amb l’Esperanza Sánchez. L’Esperanza no ve del món de les arts escèniques, ella és integradora social, però el cert és que aquest espectacle tampoc té gaire a veure amb els formats teatrals al ús i en canvi té molt a veure amb la integració, la participació i els nous llenguatges escènics… i definitivament, puc dir després de l’experiència que la sòcia de projecte no podria haver estat més ben trobada! 🙂

NEIGHBOURS és una teràpia escènica sense actors. Un camp de batalla ben kitsch entre la veu en off, les veïnes i veïns, el carrer i els còmplices.

Influències? moltes: Roger Bernat, Candy Chang, el teatre de l’oprimit, els Axel Boys Quartet, els basars xinesos de Badalona, els mapes de Gulliver…

A NEIGHBOURS hem volgut investigar en la relació de les persones dins el context del veïnatge i l’espai públic, així com la seva implicació i opinió sobre la ciutat on viuen. Cada bolo de parteix d’una investigació exhaustiva sobre la ciutat o poble on es realitzarà: hi ha problemes de mobilitat reduïda en aquest poble? Conflictes generats per la gentrificació? Diferències entre barris? Des de l’humor i l’estètica trash- kitsch-naïf i la personalització de cada actuació dins el context, busquem posar el dit a la llaga i donar l’oportunitat a les veïnes i veïns per parlar, riure, posar temes sobre la taula i abraçar-se.

El video que veureu a continuació l’ha editat la Gina de Tera, que va venir com a públic i ens va fer aquest regalassu de video en tornar. Són imatges del festival de Teatre de Sentmenat als Jardins de Cal Milionari. La nit va ser excepcional i la resposta del públic, brutal!!!  Gràcies a totes 🙂

I, canviant una mica de tema, us explico els tallers de teatre que inicio de cara al curs vinent (aquest octubre). Per a qualsevol dubte podeu contactar amb mi a través del formulari de contacte d’aquesta web o a través del correu rosacarbonellformiguera@gmail.com:

  • Taller inclusiu de TEATRE DE CARRER a l’ASSOCIACIÓ D’INTEGRACIÓ SOCIAL TALLER D’IDEES de Mataró. Un taller d’iniciació al teatre de carrer completament lliure d’etiquetes on totes hi sou benvingudes. C/ Tolón 8-18, 08301 MataróTlf: 687 270 897/ . http://www.tallerdidees.org
  • Taller TEATRE INICIA’T ADULTS al Centre Cívic Can Felipa http://www.cccanfelipa.cat
  • Taller per a la creació de la COMPANYIA JOVE DE LA FELIPA, a Can Felipa, http://www.cccanfelipa.cat
  • Acompanyament professional a la creació de la nova companyia de teatre del Centre Cívic Parc Sandaru http://www.ccparcsandaru.cat
  • Tallers LES GRANS DONES FEM TEATRE, projecte de recuperació de la memòria històrica de les dones a través del teatre. Un gran projecte del qual més endavant us en podré donar més informació 🙂

 

APA DONCS, Salut i Teatre!!!!!

Gestió cultural i com fer una performance

Després d’un any força mogut a nivell creatiu i laboral, avui per fi m’he decidit a compartir per aquí quins son els projectes que actualment em mouen i em fan llevar cada matí amb un somriure d’orella a orella 🙂

Des de fa un parell de setmanes estic coordinant les activitats culturals de la Model, l’antiga presó de Barcelona que va deixar de ser-ho aquest juny de 2017. Es tracta d’un projecte gran i engrescador, però també complexe i de textura altament sensible. Entomo la tasca amb força, ganes i molta motivació, especialment pel treball en memòria que cal fer al voltant de les vivències que les seves parets han registrat durant 113 anys. Aquest serà un projecte altament participat, i aquesta condició és la que més em motiva.

Per altra banda, properament imparteixo un taller de PERFORMANCE divertit, lleuger i engrescador per aproximar-se a aquesta disciplina. Us l’explico a continuació per si us hi voleu apuntar.

Seguim!!! 🙂

 

COM FER UNA PERFORMANCE -sense tenir-ne ni idea-

DIA: 18 de novembre de 2017

LLOC: El Teatre del Coro de Sentmenat ( Passeig Anselm Clavé, 46-48, Sentmenat, Barcelona)

Qui hi pot participar? Actors i actrius amateurs, professionals, amants i detractors de l’art contemporani… veïnes i veïns de Sentmenat sense prejudicis i amb ganes d’incursionar i divertir-se en l’art de l’acció. No calen coneixements previs i totes les edats hi són benvingudes.

Performance Still 1985, 1995 by Mona Hatoum born 1952

En aquest taller crearem un espai d’experimentació i generarem els ingredients bàsics per entendre què és això tan extrany que en diem performance, per a què ens serveix i com en podem crear una de pròpia a través d’elements molt senzills.

OBJECTIUS DEL TALLER

  • Sortir per la porta del Coro amb quelcom important a dir
  • Acabar la sessió amb un esquema prou definit de la nostra pròpia peça
  • Aprendre a cridar-ho als quatre vents a través del llenguatge performàtic
  • Gaudir, aprendre i transformar-se a través d’aquesta eina expressiva tan potent
IMPORTANT
Si t’inscrius al taller, cal que portis un objecte personal amb el qual interactuarem durant la sessió. Pot ser una fotografia, un llibre, una cançó, una paella, una cadira de platja… el que consideris més oportú.
rsz_1creative_proposal_performance_5-1
Qui imparteix el taller: 
Em dic Rosa Carbonell i em dedico a utilitzar les arts escèniques per a vehicular connexions, convivències i interculturalitat.La meva religió és el procomú -tot i que encara no reso totes les nits-.

Sóc llicenciada en direcció d’escena i dramatúrgia (ESAD MÁLAGA), Màster en Creació d’Arts de Carrer (FIRATÀRREGA i Universitat de Lleida), he creat i dirigit les cies LaCalderaTeatro i Los Hermanos Kray i sóc membre fundador del Festival de Teatro Alternativo ElQuirófano (Málaga).

Actualment combino les meves tasques professionals -en l’àmbit cultural i de les arts escèniques- amb la meva formació en Interculturalitat.

Pots trobar-me a:

rosacarbonellformiguera@gmail.com
www.rosacarbonell.com
Twitter: rosa_carbonell
Facebook: Rosa Carbonell

Imatges de la intervenció urbana “MAGRADARIA QUE AQUEST BARRI”

Avui publico algunes de les fotografies de la  intervenció urbana participativa “M’AGRADARIA QUE AQUEST BARRI”, creada i realitzada per mi a la ciutat de Badalona durant els mesos d’agost i setembre de 2015. La participació dels vianants anònims i la repercussió que va tenir a nivell veïnal va ser molt interessant, donat que ens trobàvem en un moment difícil com a ciutat, en el qual l’espai públic era envaït i abusat, força sovint, per les forces polítiques de l’extrema dreta que havien perdut el poder a l’ajuntament: