Us imagineu que la vostra metgessa o metge de capçalera us receptés no només medicina pel cos, sinó també per l’ànima?
Què passaria si els centres d’atenció primària contribuïssin a millorar el benestar de les persones grans a través de la cultura? O bé, com millorarien els tractaments per als trastorns d’ansietat si no només s’atenguessin a través de la recepta de fàrmacs i l’acompanyament psicològic, sinó que s’hi afegís la perspectiva social i cultural?
Que la pràctica cultural incideix molt positivament sobre la salut de les persones no és una intuïció, sinó una certesa. Recentment l’OMS ha publicat un estudi on recomana incloure l’art i la cultura als sistemes sanitaris. Per citar algunes de les conclusions a les quals les autoritats sanitàries han arribat: escoltar música ajuda a controlar el nivell de glucosa a la sang, ballar proporciona beneficis comprovats en cos i ment, la pintura contribueix a pal·liar els estats depressius.
En relació amb aquest estudi, fa dies que parlem en diversos entorns de debat cultural a Badalona de la importància de la col·laboració intersectorial en un moment tan complex com aquest, en el qual la pandèmia ens ha portat a totes a límits fins ara no imaginats. La prescripció cultural és una d’aquestes possibles línies de treball intersectorial: uneix l’àmbit de la salut i el de la cultura per donar resposta al repte de la salut mental i emocional.
Ja hi ha experiències i proves pilot similars arreu dels països catalans. A la ciutat de València, per exemple, han engegat el programa “Activa-Cultural” per prescriure visites guiades des dels centres d’atenció primària al Museu d’Història, en les quals podran participar persones grans adscrites als diferents centres de salut de la ciutat.
Per trobar un exemple encara més proper, podem posar la mirada sobre el Programa Alzheimer del CCCB, a Barcelona, el qual ja ha complert deu anys i ofereix un programa específic d’activitats per a persones amb malaltia d’Alzheimer i els seus éssers estimats propers. Aquesta dècada d’experiències ha permès demostrar l’impacte positiu del programa en el benestar cognitiu i emocional de les participants, però també de les persones que formen part del seu entorn de cures.
A Badalona el sistema sanitari és fort, funciona, és referent per a molts altres municipis. Contemplar la possibilitat d’engegar un projecte de prescripció cultural des dels centres d’atenció primària implica no només atendre a una necessitat derivada de la pandèmia (l’augment de trastorns en l’àmbit de la salut mental derivats de l’aïllament, la soledat, les restriccions, la crisi sanitària, econòmica i social), també la possibilitat de ser innovadores i referents per a molts altres territoris que volen posar la cultura al servei dels reptes socials.
Tenim les eines, les professionals, les referències, el coneixement. Només ens manca la valentia per començar a treballar-hi.
Així doncs… quan ens hi posem?
Rosa Carbonell (article que vaig escriure per a la Revista de Badalona el 24 de març de 2021, podeu llegir-lo aquí).
A continuació, alguns punts i línies estratègiques que m’agradaria que contemplés el proper Pla de Xoc per la Cultura que sabem que l’Ajuntament de Badalona està preparant.
Són accions concretes per a una situació extraordinària com la que estem vivint, i per tant, tenen una mirada de curt plaç. Algunes d’aquestes mesures han estat implantades ja en altres ciutats de característiques similars a la nostra. Al final del llistat, afegeixo enllaç per consultar altres plans de xoc municipals 2020-2021.
Gràcies per llegir i compartir.
QuÈ S’ESTÀ FENT, QUE ES PUGUI INCORPORAR AL NOSTRE PLA DE XOC?
Objectiu: reactivació econòmica i d’ocupació del teixit professional en l’àmbit de la Cultura a Badalona.
ACCIÓ A DESPLEGAR: Convocatòria municipal específica per incentivar nous projectes de dinamització cultural a la ciutat (crida a la cultura de base, creadors i professionals locals del sector). Una partida pressupostària destinada a reactivar els engranatges de la ciutat, injectar pressupost al teixit professional perquè re-emprengui la seva activitat i perquè la posi al servei de les circumstàncies de crisi social i econòmica derivada de la Covid-19.
Objectiu: facilitar l’accés a la contractació professional de les creadores i creadors locals.
ACCIÓ A DESPLEGAR: Contractació de kilòmetre zero. Obligatorietat d’un tant per cent de la programació cultural de 2021 coberta amb creadores i creadors locals. Aplicable a la programació dels equipaments culturals municipals i regidoria de cultura, garantint sempre els criteris de qualitat de les propostes contractades.
Objectiu: garantir l’accés a la cultura a tota la ciutadania.
ACCIÓ A DESPLEGAR: Mesures de tarifació social per a establir un preu públic més equitatiu a les programacions d’activitat cultural amb cost. Facilitar al màxim la participació i el gaudi de la vida cultural a la ciutat en un moment en el que les diferències i desigualtats es fan encara més presents.
Objectiu: garantir unes bones condicions de contractació per al teixit local.
ACCIÓ A DESPLEGAR: Acord de millores obligatòries en les condicions econòmiques i logístiques de les creadores i creadors de la ciutat a la programació cultural municipal 2021.
Objectiu: revertir la falta d’espais de creació i intercooperació del sector cultural de la ciutat.
ACCIÓ A DESPLEGAR: Obertura dels espais municipals en bon estat (però en desús o infrautilitzats) per a usos culturals, sota gestió ciutadana. Acompanyament i acords de col·laboració per a una bona gestió participada d’aquests espais.
Objectiu: garantir una mirada col·legiada (per tant, diversa) de les polítiques culturals de la ciutat.
ACCIÓ A DESPLEGAR: Compromís de calendari estable de diàleg i seguiment de l’administració pública local amb els agents culturals del territori.
Objectiu: posar la cultura al servei de la situació d’emergència sanitària, educativa i social.
ACCIÓ A DESPLEGAR: Calendari de treball entre els agents municipals de Salut, Educació i Cultura per a fixar noves línies de col·laboració intersectorial. Convocatòria municipal de suport a projectes culturals que incideixin en el sector de la salut i/o en el sector educatiu de la ciutat.
Objectiu: procurar la sostenibilitat dels projectes culturals existents a la ciutat i acompanyar-ne de nous.
ACCIÓ A DESPLEGAR: Servei municipal d’assessorament gratuït als col·lectius i professionals del sector.
A continuació desplegarem una aproximació sobre com entenem la cultura a la nostra societat i com creiem que cal abordar-la des de les polítiques culturals, tot destacant-ne aquells aspectes que considerem més importants. La reflexió partirà de la lectura “El concepte de cultura en la política cultural”, de Teixeira Coelho (1).
La cultura és, indubtablement, un procés. No és un estat, no és un objecte, no és res inamovible o tangible. Més aviat al contrari: la cultura és moviment, canvi, transformació, evolució. La cultura, o més ben dit, allò que és cultural, no es troba mai situat en el passat o en el futur. Allò cultural és acció, moviment, i per tant ocorre sempre en el present. És la dinàmica d’elaboració ininterrompuda del QUÈ cultural.
No podem per tant, en el disseny de les polítiques culturals del nostre territori o comunitat, estudiar com serà o hauria de ser la cultura en el futur: la cultura no és susceptible a ser dissenyada. No hi poden haver camins traçats sobre allò que les comunitats volen crear, sobre quins nexes artístics, rituals, espirituals volen teixir individual o col·lectivament. La cultura pot establir un marc, unes normes del joc sobre les que l’art i la vida s’expandeixen.
Si la cultura és norma, que garanteix els drets culturals, l’equitat, l’accés a l’art i a la cultura amb independència dels seus recursos i de les diferències, l’art és la subversió.
L’art creix als marges, divergeix, surt d’entre l’asfalt més sec i dur, l’empeny fins a trencar-lo i creix fort, amunt, en direcció a les estrelles. La cultura (norma) ens serveix de marc per tal que l’art (excepció) s’escapi per les escletxes fins a rebentar-les. Les polítiques culturals han de facilitar els marcs, aquests marcs, amb tres objectius principals:
Treballar per garantir els drets culturals de la ciutadania
Treballar per acompanyar les dinàmiques artístiques i socials que es donen en les nostres comunitats, facilitar-les, accelerar-les, fer que emergeixin sense voler manipular-les ni condicionar-les sota cap ideologia imposada o preferent
Treballar per garantir que la cultura és accionada per les comunitats i no és emprada com a eina de manipulació de les estructures de poder
Si hem dit que la cultura és allò que està en moviment, que es troba en constant elaboració, les polítiques culturals no poden fer més que descriure com s’està desenvolupant en el present aquest procés elaboració i quines estratègies i metodologies s’han de desplegar per tal que es mantinguin actius els engranatges.
En aquest sentit, ens ha resultat molt interessant la cita d’Edward Sapir (1884-1939) que s’inclou al material d’estudi. Per a l’interaccionisme de Sapir, la cultura no es trobaria en un lloc concret –en les obres de cultura o en el comportament i en les formes de lleure– sinó “en un joc que no es deté.” (2)
OBJECTIU: FACILITADORES DE L’ACCIÓ CULTURAL
Per tant, el què ha de ser la cultura, com ha de ser, qui l’ha de fer o des d’on s’ha de fer, no es pot predefinir. No s’han de prendre decisions al respecte. Les polítiques culturals cal que s’enfoquin des de la creació de condicions perquè el joc esdevingui.
Si partim d’aquesta idea força de la Cultura com a Acció, ens serà fàcil entendre que l’objectiu final és la transformació cultural, transitar el canvi (que ens defineix com a societat) a través dels espais de pensament, creació. Desitjar aquest trànsit inevitable i fer-lo possible.
LES RESISTÈNCIES
Si les polítiques culturals públiques estan en mans de les estructures de poder, és fàcil deduir on es troben els principals obstacles per a desenvolupar la proposta cultura-acció que aquí es proposa:
És metodològicament més complexe partir d’aquesta idea força.
Allò nou s’escapa del control del poder. Si hi ha necessitat de control no es poden obrir les portes a que ocorri res que s’escapi del guió. I si això nou que sorgeix, perquè s’hi han posat les condicions, perquè hem fet que esdevingués “el joc”, resulta que qüestiona els poders establerts? L’estructura té interès per conservar les coses com estan, l’efecte invariabilitat.
No és interessant per a una estructura de poder entendre la cultura com acció perquè enlloc de mantenir les quotes de poder, les reparteix entre la ciutadania.
Per tant, per desenvolupar les polítiques culturals que aquí es defensen, ens hauríem d’imaginar un estat modern contemporani que prioritzés l’exercici dels drets humans (i en el cas concret de l’àmbit de cultura, l’exercici dels drets culturals) molt per sobre d’altres possibles interessos (econòmics, d’ordre social, etcètera).
LA LÀMINA AFILADA
Ens resulta molt interessant i coincidim plenament amb la reflexió que es fa en el text sobre com la cultura és la lamina afilada que penetra en el caos, que el remou, que el subverteix. La cultura ha de permetre ampliar l’espai de desenvolupament de l’ésser, l’ha de retornar a la vida quan tot és confusió i falta d’enteniment. Li ha de donar amplitud de mires, visió crítica, creixement per contra d’involució.
Aquí ens resulta oportú concretar dos esquemes de la nostra reflexió per poder seguir avançant en les conclusions:
ESQUEMA 1. POLÍTIQUES CULTURALS:
Idea força des d’on caldria desenvolupar-les: cultura = acció
Objectius principals: fer viable la inevitable (desitjable) transformació (cultural). Defensar l’exercici dels drets culturals.
Obstacles o resistències: el desig d’invariabilitat, el temor a allò nou, el desig de mantenir el control i les quotes de poder
ESQUEMA 2. ACCEPCIONS CLÀSSIQUES DE LA CULTURA:
La cultura com a art
La cultura com a qualitat de vida o civilització
La cultura com a fonament de la vida social
El text ens recorda que és el tercer punt el que s’ha considerat determinant fins ara: el nexe social, el manteniment de l’ordre social. La percepció de la cultura no s’ha considerat, al llarg de la història, com a element de construcció d’esperit crític, o en qualsevol cas no ha estat considerada la seva virtut més important o necessària.
Per tant, ens trobem amb que històricament s’han fet polítiques culturals que han prioritzat la repetició, la tradició, la invariabilitat, amb l’objectiu de perpetuar l’ordre social, evitar l’esperit crític i el pensament propi o divergent. I que per tant, la nostra mirada ha d’incidir just en el lloc contrari: en l’acompanyament a l’iniciativa de cadascú i de les comunitats, en contraposició amb l’inacció de l’estructura. En fer possible la cultura del temps propi, no del passat, no del futur: en viure estrictament en el present per permetre que es generi el que pertany a cada temps, deixar que emergeixi i que ho canvii tot.
1 TEIXERIA COELHO, José (2009). “Diccionario crítico de política cultural: cultura e imaginario”. Barcelona. 368p.
2 E.Sapir (1967). “Anthropologie” (edició original nord-americana de 1949). París: Minuit.
Puede ser que el teatro no sea revolucionario en sí mismo, pero no tengan dudas: ¡Es un ensayo de la revolución!
Augusto Boal
Ja fa temps (bonics temps) que treballo amb els i les residents de Can Banús. Hi dirigeixo la companyia de teatre ( i projecte, www.teatrelallavor.org) que hi ha nascut.
Ells ja són la CIA DE TEATRE CAN BANÚS. Es mereixen les majúscules.
No fan teatre per les masses, ni parlen de temes d’actualitat política. No interpreten a cap clàssic. No saben absolutament res sobre tragèdia grega.
Sí que tracten (des de la humiltat, i partint de l’experiència pròpia) temes universals, com ho fan totes les grans obres de la literatura dramàtica. L’amor, els éssers estimats, la pèrdua, la superació, el desamor, l’instint de supervivència. La mort.
Em trobo cada dijous amb ells per assajar la peça col·lectiva que estem creant. Escalfem el cos, el cor i la veu. Ens expliquem com ens ha anat la setmana. “Hoy no hemos podido ir a piscina, Rosa. Éramos poquitos y a la voluntaria no le iba bien bajarnos con la furgo…”. Estirem totes les articulacions al ritme de la bso d’Amèlie, o dels nocturns de Chopin. Riem mentre ens expliquem les anècdotes dels sis últims dies, ens mirem als ulls i somriem amb complicitat. Ens hem trobat a faltar tota la setmana.
La Cia de Teatre Can Banús ha omplert de sentit tot aquest any. Sentiment de pertinença, orgull de companyonia. Tendresa, amor i pràctica escènica.
I jo que buscava revolucions en els textos de Liddell, Bechdel, Mamet. Les tenen, i tant que les tenen, però quin teatre pot ser més radical que aquell que fa visible als invisibles? He tardat alguns dies en adonar-me’n. Per fi ho he vist.
Sessió rere sessió busquem en l’arrel de nosaltres i de tot plegat. Hi estem posant la veu, l’energia. I el cos. En tota lluita col·lectiva cal posar-hi el cos.
Deixo aquí el reportatge que ens van fer no perquè em veieu a mi, que ho intento, però no dic gaire res d’interessant. Voldria que els coneguéssiu a ells, encara que sigui per pantalla.
Orgull, admiració profunda. GRÀCIES, COMPANYS, per tot aquest curs al vostre costat.
NEIGHBOURS és el títol de l’últim espectacle teatral que he estrenat juntament amb l’Esperanza Sánchez. L’Esperanza no ve del món de les arts escèniques, ella és integradora social, però el cert és que aquest espectacle tampoc té gaire a veure amb els formats teatrals al ús i en canvi té molt a veure amb la integració, la participació i els nous llenguatges escènics… i definitivament, puc dir després de l’experiència que la sòcia de projecte no podria haver estat més ben trobada! 🙂
NEIGHBOURS és una teràpia escènica sense actors. Un camp de batalla ben kitsch entre la veu en off, les veïnes i veïns, el carrer i els còmplices.
Influències? moltes: Roger Bernat, Candy Chang, el teatre de l’oprimit, els Axel Boys Quartet, els basars xinesos de Badalona, els mapes de Gulliver…
A NEIGHBOURS hem volgut investigar en la relació de les persones dins el context del veïnatge i l’espai públic, així com la seva implicació i opinió sobre la ciutat on viuen. Cada bolo de N parteix d’una investigació exhaustiva sobre la ciutat o poble on es realitzarà: hi ha problemes de mobilitat reduïda en aquest poble? Conflictes generats per la gentrificació? Diferències entre barris? Des de l’humor i l’estètica trash- kitsch-naïf i la personalització de cada actuació dins el context, busquem posar el dit a la llaga i donar l’oportunitat a les veïnes i veïns per parlar, riure, posar temes sobre la taula i abraçar-se.
El video que veureu a continuació l’ha editat la Gina de Tera, que va venir com a públic i ens va fer aquest regalassu de video en tornar. Són imatges del festival de Teatre de Sentmenat als Jardins de Cal Milionari. La nit va ser excepcional i la resposta del públic, brutal!!! Gràcies a totes 🙂
I, canviant una mica de tema, us explico els tallers de teatre que inicio de cara al curs vinent (aquest octubre). Per a qualsevol dubte podeu contactar amb mi a través del formulari de contacte d’aquesta web o a través del correu rosacarbonellformiguera@gmail.com:
Acompanyament professional a la creació de la nova companyia de teatre del Centre Cívic Parc Sandaru http://www.ccparcsandaru.cat
Tallers LES GRANS DONES FEM TEATRE, projecte de recuperació de la memòria històrica de les dones a través del teatre. Un gran projecte del qual més endavant us en podré donar més informació 🙂
Després d’un any força mogut a nivell creatiu i laboral, avui per fi m’he decidit a compartir per aquí quins son els projectes que actualment em mouen i em fan llevar cada matí amb un somriure d’orella a orella 🙂
Des de fa un parell de setmanes estic coordinant les activitats culturals de la Model, l’antiga presó de Barcelona que va deixar de ser-ho aquest juny de 2017. Es tracta d’un projecte gran i engrescador, però també complexe i de textura altament sensible. Entomo la tasca amb força, ganes i molta motivació, especialment pel treball en memòria que cal fer al voltant de les vivències que les seves parets han registrat durant 113 anys. Aquest serà un projecte altament participat, i aquesta condició és la que més em motiva.
Per altra banda, properament imparteixo un taller de PERFORMANCE divertit, lleuger i engrescador per aproximar-se a aquesta disciplina. Us l’explico a continuació per si us hi voleu apuntar.
Seguim!!! 🙂
COM FER UNA PERFORMANCE -sense tenir-ne ni idea-
DIA: 18 de novembre de 2017
LLOC: El Teatre del Coro de Sentmenat ( Passeig Anselm Clavé, 46-48, Sentmenat, Barcelona)
Qui hi pot participar? Actors i actrius amateurs, professionals, amants i detractors de l’art contemporani… veïnes i veïns de Sentmenat sense prejudicis i amb ganes d’incursionar i divertir-se en l’art de l’acció. No calen coneixements previs i totes les edats hi són benvingudes.
En aquest taller crearem un espai d’experimentació i generarem els ingredients bàsics per entendre què és això tan extrany que en diem performance, per a què ens serveix i com en podem crear una de pròpia a través d’elements molt senzills.
OBJECTIUS DEL TALLER
Sortir per la porta del Coro amb quelcom important a dir
Acabar la sessió amb un esquema prou definit de la nostra pròpia peça
Aprendre a cridar-ho als quatre vents a través del llenguatge performàtic
Gaudir, aprendre i transformar-se a través d’aquesta eina expressiva tan potent
IMPORTANT
Si t’inscrius al taller, cal que portis un objecte personal amb el qual interactuarem durant la sessió. Pot ser una fotografia, un llibre, una cançó, una paella, una cadira de platja… el que consideris més oportú.
Qui imparteix el taller:
Em dic Rosa Carbonell i em dedico a utilitzar les arts escèniques per a vehicular connexions, convivències i interculturalitat.La meva religió és el procomú -tot i que encara no reso totes les nits-.
Sóc llicenciada en direcció d’escena i dramatúrgia (ESAD MÁLAGA), Màster en Creació d’Arts de Carrer (FIRATÀRREGA i Universitat de Lleida), he creat i dirigit les cies LaCalderaTeatro i Los Hermanos Kray i sóc membre fundador del Festival de Teatro Alternativo ElQuirófano (Málaga).
Actualment combino les meves tasques professionals -en l’àmbit cultural i de les arts escèniques- amb la meva formació en Interculturalitat.
Avui publico algunes de les fotografies de la intervenció urbana participativa “M’AGRADARIA QUE AQUEST BARRI”, creada i realitzada per mi a la ciutat de Badalona durant els mesos d’agost i setembre de 2015. La participació dels vianants anònims i la repercussió que va tenir a nivell veïnal va ser molt interessant, donat que ens trobàvem en un moment difícil com a ciutat, en el qual l’espai públic era envaït i abusat, força sovint, per les forces polítiques de l’extrema dreta que havien perdut el poder a l’ajuntament:
Rosa Carbonell 