Anàlisi de: Convenció de la UNESCO sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals.

– Per: Rosa Carbonell Formiguera –

Què és?

La Convenció sobre la Protecció i Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals de 2005 és un instrument jurídic aprovat a la Conferència General el 20 d’octubre de 2005 a París i posteriorment per la Unió Europea, per Decisió del Consell de 18 de maig de 2006. El seu objectiu és cobrir un buit legal a escala internacional en l’àmbit de la cultura.

El text aprovat s’ha convertit en un punt de referència obligat en les negociacions internacionals sobre la gestió dels béns culturals i el seu desenvolupament. Avui dia, fins a 145 dels 193 estats membres de la UNESCO han ratificat la convenció.

power

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura considera la diversitat cultural com un patrimoni comú de la humanitat que cal protegir i promoure, especialment amb polítiques de cooperació internacional que afavoreixin l’equilibri entre els països rics i els països pobres i garanteixin les expressions culturals tradicionals de minories i pobles autòctons.

La tesi que sosté el text és la defensa d’una cultura que és el mirall de les nostres idees, identitats i aspiracions, i per tant la defensa de l’accés equitatiu a la pràctica creativa, al gaudi cultural i a l’exercici de la diversitat cultural. A la convenció s’hi recull i reconeix el dret sobirà dels governs a dur a terme polítiques culturals que fomentin la creativitat, que implementin mesures per garantir l’accés dels artistes a la mobilitat i al mercat internacional i que garanteixin l’equitat en l’accés a la cultura.

unnamed

Àmbit d’aplicació

La Convenció s’aplica a les polítiques i mesures que adoptin les Parts en relació amb la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals. Quan aquí es parla de “les Parts”, s’està fent referència a tots els països que han ratificat la Convenció. Junts formen la “Conferència de les Parts”, i cada nou país que ratifiqui la Convenció quedarà legalment vinculat, a partir d’aquell moment, als termes de la Convenció.

De quines parts consta

Al document s’hi concreten els objectius de la Convenció; els principis que la regeixen; la concreció de l’àmbit d’aplicació; un llistat de definicions dels termes que s’utilitzen en el text (on hi consten els termes “diversitat cultural”, “contingut cultural”, “expressions culturals”, “activitats, béns i serveis culturals”, “indústries culturals”, “polítiques i mesures culturals”, “protecció” i “interculturalitat”); els drets i obligacions de les Parts; les relacions amb altres instruments; els òrgans de la Convenció i les disposicions finals.

Què aporta la Convenció? Quins obstacles dificulten els seus objectius?

La Convenció i el text que la representa és un document interessant per la manera en què exposa el debat que vincula diversitat i política cultural. La Unió Europea i la UNESCO manifesten, a través d’aquest marc de principis i acords, la seva preocupació pel foment de la cultura de la diversitat.

La Convenció fa referència als aspectes més destacats en la defensa dels drets culturals: garantir, des d’una mirada diversa i equitativa, la creació, la producció, la distribució, l’accés en igualtat de condicions a la cultura.

També reivindica la naturalesa de l’activitat cultural com a eina per al foment i la pràctica de les identitats diverses, els valors, la cooperació internacional i el respecte per totes les expressions culturals d’arreu del món.

L’aportació que considerem més important, per la seva contundència en expressar un rebuig total a aquelles pràctiques que dinamitin la diversitat cultural, és l’article 8, dins l’apartat de Drets i Deures:

“Artículo8 – Medidas para proteger las expresiones culturales.
Sin perjuicio de lo dispuesto en los Artículos 5 y 6, una Parte podrá determinar si hay situaciones especiales en que las expresiones culturales en su territorio corren riesgo de extinción, o son objeto de una grave amenaza o requieren algún tipo de medida urgente de salvaguardia”

Ens sembla també destacable la contribució que el text fa al debat sobre diversitat cultural quan inclou un conjunt de definicions com ara “expressions culturals”, “mesures culturals”, “protecció” o “interculturalitat”. La introducció d’aquest glossari en un text firmat per 143 països garanteix un marc d’actuacions en el qual totes les Parts saben i comprenen com poden establir estratègies per garantir l’equitat i els drets culturals al seu àmbit territorial.

dibuix nens

Des del nostre punt de vista, la Convenció pot ser útil com a eina correctora de disfuncions. L’activitat cultural entesa en el seu aspecte econòmic és víctima de les dinàmiques del lliure mercat. El lliure mercat no genera per si sol una oferta diversa i de qualitat i l’única via per garantir la seva diversitat recau, actualment, en la intervenció del servei públic i la seva vetlla sobre aquesta activitat.

Un altre aspecte que ens agradaria destacar del text és que, dins la instauració dels drets a crear i difondre expressions culturals diverses que proposa la Convenció, hi queda implícit el dret a facilitar l’accés a pràctiques culturals alienes, especialment a aquelles que són minoritàries.

Però entenem que pel que ha de ser més útil el document és per garantir la creació, distribució i internacionalització de la producció cultural pròpia (sense que aquesta pràctica impliqui un tancament de la comunitat sobre si mateixa, però sí que possibiliti i defensi l’existència de referents i identitats pròpies, i que s’assenyali l’amenaça d’extinció en cas que existeixi).

 

Conclusions

Queda justificada la raó de l’existència de la Convenció com a concreció jurídica per a la defensa dels drets culturals, que formen part dels drets humans. Aquests s’imposen per sobre del lliure comerç. La firma de la Convenció permet als països que en són part la possibilitat d’intervenció pública a la fi de corregir qualsevol dinàmica mercantil que obstaculitzi l’exercici dels drets culturals, i per tant, és una eina imprescindible per a la gestió i negociació de les dinàmiques culturals que es produeixen a escala internacional.

Però no podem obviar el que, des de la nostra perspectiva, constitueix l’obstacle major per a la consecució dels objectius de la Convenció: l’Organització Mundial del Comerç. Els acords de la OMC es basen en el comerç lliure per part dels països que els signen, i per tant sol·liciten la no-intervenció de les administracions en les transaccions pràctiques del lliure mercat.

El temps ens dirà si els màxims representants culturals dels nostres països i administracions treuran profit dels acords de la Convenció per revertir les conseqüències del lliure mercat sobre la diversitat cultural i les identitats minoritàries, o bé sucumbiran a les pràctiques empresarials cada cop més agressives, supeditant així quelcom d’una rellevància moral tan transcendent com la defensa dels drets culturals i en definitiva, la defensa dels drets humans.

BIBLIOGRAFIA
UNESCO. Director-General, 2017- (Azoulay, A.). Textos fundamentales de la Convención de 2005 sobre la Protección y la Promoción de la Diversidad de las Expresiones Culturales, edición 2017. https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000260710_spa.page=13

Petit, M. (2008). La Convenció sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals de la UNESCO i les polítiques de promoció de la diversitat cultural. El cas de Catalunya i la paradiplomàcia cultural. Facultat de Comunicació Blanquerna Universitat Ramon Llull. https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/9223/Tesi_doctoral_Marti_Petit.pdf?sequence=1&isAllowed=y

La cultura: un joc que no es deté

 

A continuació desplegarem una aproximació sobre com entenem la cultura a la nostra societat i com creiem que cal abordar-la des de les polítiques culturals, tot destacant-ne aquells aspectes que considerem més importants. La reflexió partirà de la lectura “El concepte de cultura en la política cultural”, de Teixeira Coelho (1).

La cultura és, indubtablement, un procés. No és un estat, no és un objecte, no és res inamovible o tangible. Més aviat al contrari: la cultura és moviment, canvi, transformació, evolució. La cultura, o més ben dit, allò que és cultural, no es troba mai situat en el passat o en el futur. Allò cultural és acció, moviment, i per tant ocorre sempre en el present. És la dinàmica d’elaboració ininterrompuda del QUÈ cultural.

No podem per tant, en el disseny de les polítiques culturals del nostre territori o comunitat, estudiar com serà o hauria de ser la cultura en el futur: la cultura no és susceptible a ser dissenyada. No hi poden haver camins traçats sobre allò que les comunitats volen crear, sobre quins nexes artístics, rituals, espirituals volen teixir individual o col·lectivament. La cultura pot establir un marc, unes normes del joc sobre les que l’art i la vida s’expandeixen.

Si la cultura és norma, que garanteix els drets culturals, l’equitat, l’accés a l’art i a la cultura amb independència dels seus recursos i de les diferències, l’art és la subversió.

L’art creix als marges, divergeix, surt d’entre l’asfalt més sec i dur, l’empeny fins a trencar-lo i creix fort, amunt, en direcció a les estrelles. La cultura (norma) ens serveix de marc per tal que l’art (excepció) s’escapi per les escletxes fins a rebentar-les. Les polítiques culturals han de facilitar els marcs, aquests marcs, amb tres objectius principals:

  • Treballar per garantir els drets culturals de la ciutadania
  • Treballar per acompanyar les dinàmiques artístiques i socials que es donen en les nostres comunitats, facilitar-les, accelerar-les, fer que emergeixin sense voler manipular-les ni condicionar-les sota cap ideologia imposada o preferent
  • Treballar per garantir que la cultura és accionada per les comunitats i no és emprada com a eina de manipulació de les estructures de poder

Si hem dit que la cultura és allò que està en moviment, que es troba en constant elaboració, les polítiques culturals no poden fer més que descriure com s’està desenvolupant en el present aquest procés elaboració i quines estratègies i metodologies s’han de desplegar per tal que es mantinguin actius els engranatges.

En aquest sentit, ens ha resultat molt interessant la cita d’Edward Sapir (1884-1939) que s’inclou al material d’estudi. Per a l’interaccionisme de Sapir, la cultura no es trobaria en un lloc concret –en les obres de cultura o en el comportament i en les formes de lleure– sinó “en un joc que no es deté.” (2)

OBJECTIU: FACILITADORES DE L’ACCIÓ CULTURAL

Per tant, el què ha de ser la cultura, com ha de ser, qui l’ha de fer o des d’on s’ha de fer, no es pot predefinir. No s’han de prendre decisions al respecte. Les polítiques culturals cal que s’enfoquin des de la creació de condicions perquè el joc esdevingui.

Si partim d’aquesta idea força de la Cultura com a Acció, ens serà fàcil entendre que l’objectiu final és la transformació cultural, transitar el canvi (que ens defineix com a societat) a través dels espais de pensament, creació. Desitjar aquest trànsit inevitable i fer-lo possible.

LES RESISTÈNCIES

Si les polítiques culturals públiques estan en mans de les estructures de poder, és fàcil deduir on es troben els principals obstacles per a desenvolupar la proposta cultura-acció que aquí es proposa:

  • És metodològicament més complexe partir d’aquesta idea força.
  • Allò nou s’escapa del control del poder. Si hi ha necessitat de control no es poden obrir les portes a que ocorri res que s’escapi del guió. I si això nou que sorgeix, perquè s’hi han posat les condicions, perquè hem fet que esdevingués “el joc”, resulta que qüestiona els poders establerts? L’estructura té interès per conservar les coses com estan, l’efecte invariabilitat.
  • No és interessant per a una estructura de poder entendre la cultura com acció perquè enlloc de mantenir les quotes de poder, les reparteix entre la ciutadania.

Per tant, per desenvolupar les polítiques culturals que aquí es defensen, ens hauríem d’imaginar un estat modern contemporani que prioritzés l’exercici dels drets humans  (i en el cas concret de l’àmbit de cultura, l’exercici dels drets culturals) molt per sobre d’altres possibles interessos (econòmics, d’ordre social, etcètera).

LA LÀMINA AFILADA

Ens resulta molt interessant i coincidim plenament amb la reflexió que es fa en el text sobre com la cultura és la lamina afilada que penetra en el caos, que el remou, que el subverteix. La cultura ha de permetre ampliar l’espai de desenvolupament de l’ésser, l’ha de retornar a la vida quan tot és confusió i falta d’enteniment. Li ha de donar amplitud de mires, visió crítica, creixement per contra d’involució.

Aquí ens resulta oportú concretar dos esquemes de la nostra reflexió per poder seguir avançant en les conclusions:

ESQUEMA 1. POLÍTIQUES CULTURALS:

  • Idea força des d’on caldria desenvolupar-les: cultura = acció
  • Objectius principals: fer viable la inevitable (desitjable) transformació (cultural). Defensar l’exercici dels drets culturals.
  • Obstacles o resistències: el desig d’invariabilitat, el temor a allò nou, el desig de mantenir el control i les quotes de poder

ESQUEMA 2. ACCEPCIONS CLÀSSIQUES DE LA CULTURA:

  1. La cultura com a art
  2. La cultura com a qualitat de vida o civilització
  3. La cultura com a fonament de la vida social

El text ens recorda que és el tercer punt el que s’ha considerat determinant fins ara: el nexe social, el manteniment de l’ordre social. La percepció de la cultura no s’ha considerat, al llarg de la història, com a element de construcció d’esperit crític, o en qualsevol cas no ha estat considerada la seva virtut més important o necessària.

Per tant, ens trobem amb que històricament s’han fet polítiques culturals que han prioritzat la repetició, la tradició, la invariabilitat, amb l’objectiu de perpetuar l’ordre social, evitar l’esperit crític i el pensament propi o divergent. I que per tant, la nostra mirada ha d’incidir just en el lloc contrari: en l’acompanyament a l’iniciativa de cadascú i de les comunitats, en contraposició amb l’inacció de l’estructura. En fer possible la cultura del temps propi, no del passat, no del futur: en viure estrictament en el present per permetre que es generi el que pertany a cada temps, deixar que emergeixi i que ho canvii tot.

1 TEIXERIA COELHO, José (2009). “Diccionario crítico de política cultural: cultura e imaginario”. Barcelona. 368p.

2 E.Sapir (1967). “Anthropologie” (edició original nord-americana de 1949). París: Minuit.

Reflexions: Cultura Contemporània i Globalització

Comparteixo aquestes reflexions que he pogut treballar dins el marc del Programa en Polítiques Culturals de la UOC.

A la bibliografia trobareu la referència als textos que s’han analitzat per respondre a les preguntes.

Seguim! 🙂

ROSA CARBONELL FORMIGUERA
rcarbonellf@uoc.edu

La cultura és un fenomen poc dinàmic, estàtic i subjecte a una interpretació.

FALS.
Es tracta d’un fenomen dinàmic, canviant i subjecte a múltiples interpretacions. El concepte de la cultura ha anat canviant dins la societat, des del segle XIX fins a l’actualitat. És per aquest motiu que les ciències socials han considerat necessari analitzar el marc conceptual del terme des de diverses perspectives, tenint en compte les diferents etapes i interpretacions socials que aquest ha rebut.

Dins la concepció humanista de cultura del s. XVIII i XIX, aquesta s’entén com a específica, restrictiva, jeràrquica, crítica i processual.

VERDADER.

Tal i com ens explica el text La cultura en la sociedad contemporánea: conceptos, transformaciones y nuevas tendencias, el concepte de cultura des d’una perspectiva humanista entre els segles XVIII i XIX adquireix un sentit molt més “limitat i específic” (Rius, Zarlenga, 2010). El terme és emprat per marcar les diferències entre aristocràcia alemanya i burgesia intel·lectual. Es busca, amb aquest concepte, oposar els valors espirituals als valors cortesans. La cultura és restrictiva i jeràrquica perquè només alguns la tenen i perquè aquells pobles que la tenen són superiors als pobles ignorants o incivilitzats.
També és crítica perquè mostra rebuig cap a comportaments de la societat que es consideren poc desitjables, i processual perquè és possible adquirir-la mitjançant una sèrie de dinàmiques. Finalment és específica, perquè està definida dins un marc de comportaments i activitats molt concret.

La concepció antropològica i semiòtic-antropològica entén a la cultura com a individual i privada.

FALS.

Ben al contrari. La lectura detinguda del material teòric que estem analitzant ens explica que, des de la perspectiva antropològica i semiòtic-antropològica, la cultura és “pública i col·lectiva” (Rius, Zarlenga, 2010). Es tracta de quelcom que les persones obtenen de manera natural, a través de la seva socialització en un grup cultural determinat. És plural, també, perquè existeixen diverses cultures i grups culturals, cadascun d’ells amb el seu camp de significats i coherències pròpies.

La concepció de la cultura com a cultura de les arts entén la cultura com un espai social diferenciat, singular i endògena.

VERDADER.

Al text de Rius i Zarlenga s’hi defineix amb molta cura aquells trets que ens ajuden a diferenciar les tres perspectives d’anàlisi del terme cultura: l’humanista, l’antropològica i semiòtic-antropològica i la cultura de les arts. Segurament és aquesta tercera i última concepció la que tenim més present els gestors culturals. La nostra formació en l’àmbit artístic i de les humanitats, generalment, ens ha permès conèixer a fons les dinàmiques artístiques i de producció intel·lectual. Som conscients que la cultura de les arts té les seves pròpies normes i funcionaments que emanen de la pròpia pràctica artística. També, que aquesta constitueix un espai diferenciat dins la societat, amb participants i agents amb diferents graus d’implicació que conformen aquest ecosistema social tan particular; finalment, identifiquem clarament tot un sistema de validacions i criteris propis, els quals es generen i regeneren també en la praxis diària de l’art i de la seva gestió.

A la nova centralitat de la cultura, el sector cultural representa una part majoritària en termes econòmics, de l’anomenat sector creatiu.

FALS

Representa una part minoritària.
Als anys noranta neix el concepte de les industries creatives, enteses com a sector econòmic on es produeixen processos creatius (els quals no es donen necessàriament dins el sector cultural). En aquest camp conceptual es mesclen les disciplines artístiques amb sectors industrials, financers, científics i empresarials. El concepte de sector creatiu neix des d’una mirada neoliberal de l’economia en la qual es busca general valor afegit i, lògicament, més creixement.

 La globalització cultural té poca relació amb el fenomen de la globalització econòmica o social.

FALS.

Té molta relació amb el fenomen de globalització econòmica o social. Tanmateix, es pot dir que els factors lingüístics i de costums i tradicions fan que la producció cultural tingui un contingut encara prou localista. No s’ha produït, de moment, un univers cultural unificat on no hi és permesa la pràctica d’altres cultures, però l’amenaça és present i les seves conseqüències en matèria de drets culturals serien nefastes en relació al respecte a la diversitat cultural i identitària.

 L’objectiu del concepte de valor públic és identificar aquelles actuacions que aportin solucions a la ciutadania posant l’accent a els procesos interns de l’administració pública.

FALS
Es tracta de posar llum sobre els resultats i solucions per a la ciutadania, enlloc de posar-la sobre els processos interns de l’administració. Personalment coincideixo amb John Holden (2006) quan proposa una política cultural feta per una ciutadania una mica més insurrecta, que produeix cultura tant com a consumeix i que pren decisions col·lectives i crítiques en relació a la seva pràctica cultural. No només s’evitarien perspectives elitistes i poc consensuades del que és culturalment interessant; també es democratitzarien les decisions en aquest àmbit a la vegada que es fomentarien valors importants com la transparència o l’esperit crític.

 L’”efecte Guggenheim” es refereix a l’impacte d’un gran equipament cultural sobre una ciutat, la seva economia, al seva imatge exterior i la seva dinàmica cultural.

VERDADER
L’Afirmació és correcte. Personalment valoro l’efecte Guggenheim com una pràctica poc positiva per a les ciutats. Actualment gestiono un equipament de grans dimensions que podria arribar a generar – en cas que no es planifiquessin conseqüències- processos de gentrificació. I com a ciutadana de Barcelona, he presenciat els efectes negatius dels grans equipaments construïts en espai sense context cultural. Aquests equipaments acaben essent usats únicament pel sector turístic, mentre els habitants del territori busquen propostes més naturalitzades on la participació no és forçada i la dinàmica artística-cultural es produeix per una combinació lògica d’agents, factors, espais i contextos.

 La cultura facilita la transmissió de pautes de comportament individuals i col·lectives més sostenibles.

VERDADER

La cultura pot contribuïr a reorientar, de manera transversal, valors de convivència, sostenibilitat, participació de la comunitat, diversitat identitària, interculturalitat… la cultura té la capacitat de frenar les corrents homogeinitzadores, sempre i quan aquests objectius constin a les agendes polítiques de torn. Sense polítiques culturals clares dins les planificacions dels governs, sense suport logístic i d’infraestructura, sense interrelació dels sectors educatius, socials i culturals en igualtat de condicions, no és possible la contribució en el paradigma de la sostenibilitat i de la ciutat més justa.

Segons Umberto Eco, la cultura de masses es confronta a dues posicions: l “apocalítica” i la dels “integrats”.

VERDADER

Segons Eco (1995) els primers veurien en la cultura de masses un factor d’homogeinització en el qual els béns culturals passen a ser simples productes de consum, mentre els segons veurien una possibilitat de fer més accessible la cultura a tota la població.

 El concepte de cultura popular és la que fa una equivalència entre la cultura popular i la cultura de les industries culturals.

FALS

La cultura popular com a concepte té tres acepcions:
– La cultura pròpia i tradicional d’un grup social
– La cultura de la classe popular treballadora
– La traducció del concepte popular culture. Aquesta última acepció sí que fa una equivalència entre la cultura popular i de les indústries culturals, especialment música i cinema

 El capital cultural, segons Bourdieu, medeix el conjunt dels recursos culturals dels que disposa un individu.

VERDADER

Bourdieu també els diferencia en tres tipologies: els recursos incorporats (coneixements i competències), els objectius (objectes culturals) i els institucionalitzats (títols)

 La classe creativa segons Richard Florida, és defineix pel talent, l’ús de la tecnologia i la tolerància.

VERDADER
Cal recordar que la classe creativa que analitza Richard Florida no parla dels creatius del sector cultural de les arts: parla de creatius economistes, científics, arquitectes, etcètera. La classe creativa que ell analitza es mou en ciutats i entorns benestants, d’alt nivell de desenvolupament econòmic.

 Segons Olivier Donnat, l’univers cultural clàssic és dominant entre a els joves universitaris urbans.

FALS

L’univers cultural clàssic és dominant entre persones de més de 45 anys, amb estudis superiors.

 L’univers “connectat” es caracteritza per ser decididament omnívors i molt actius en la dinamització de la vida cultural.

VERDADER
Són persones molt actives en la vida cultural de la ciutat i s’alimenten de tot tipus de gèneres i béns culturals. Tenen criteri, i per tant troben interès tant en productes de la cultura de masses com en peces contraculturals o bé de la cultura clàssica més conservadora.

 La internacionalització la podem entendre com la distribució i consum de béns i serveis que són organitzats a partir d’una estratègia mundial dirigida a un mercat mundial.

FALS

La definició de l’enunciat correspon al concepte de globalització. La internacionalització té relació amb l’ampliació d’extensió geogràfica i d’intercanvi econòmic, polític i cultural entre diferents nacions.

En la internacionalització les relacions són internacionals i en la globalització es fusiona en una economia central.

VERDADER

La globalització no enten de fronteres, sobiranies o agents locals.

La llibertat és un component clau del desenvolupament humà, l’existència i defensa de llibertats culturals.

VERDADER

La defensa de les llibertats culturals implica la defensa del dret a produïr art i cultura pròpia i a gaudir-ne. És, per tant, la defensa de la pràctica d’una identitat, individual o col·lectiva.

La cultura no ha de ser identificada amb l’aïllament i tampoc s’ha d’identificar amb la pobresa.

VERDADER
En aquesta pregunta he respòs “VERDADER” perquè l’afirmació existeix en el text analitzat, però personalment divergeixo de la opinió del catedràtic Tom Palmer (2006) quan diu que la globalització permet, a les cultures indígenes, gaudir de prosperitat quan tenen un telèfon mòbil. Penso que juga amb uns límits de difícil digestió. Defensar el dret a una identitat cultural no és perpetuar la pobresa. L’exemple del telèfon mòbil és, des del meu punt de vista, una fal·làcia feta amb molta consciència per part de l’autor.

Els drets culturals impedeix que es discriminin persones per les seves formes de vida i les seves creences sense imposicions de cap tipus.

VERDADER

Els drets culturals, tal i com ens indica l’espai web http://www.culturalrights.net (2005) són imprescindibles per vetllar per la diversitat i heterogeneïtat de les persones i identitats. Ens podem interconnectar sense necessitat de perdre les nostres particularitats, històries heredades, tradicions, bens comuns que ens pertanyen a totes i que hem de reivindicar.


BIBLIOGRAFIA

HERNÁNDEZ, Tulio (2010). Cultura i globalització, diversitat i homogeneïtzació. Girona: Universitat de Girona.
QUÈ SÓN ELS DRETS CULTURALS? (2005) [en línia]. Barcelona: Drets Culturals. [Data de consulta: 14 d’abril de 2019]

EL TEATRE DELS INVISIBLES

Puede ser que el teatro no sea revolucionario en sí mismo, pero no tengan dudas: ¡Es un ensayo de la revolución!

Augusto Boal

 

Ja fa temps (bonics temps) que treballo amb els i les residents de Can Banús. Hi dirigeixo la companyia de teatre ( i projecte, http://www.teatrelallavor.com) que hi ha nascut.

Ells ja són la CIA DE TEATRE CAN BANÚS. Es mereixen les majúscules.

No fan teatre per les masses, ni parlen de temes d’actualitat política. No interpreten a cap clàssic. No saben absolutament res sobre tragèdia grega.

Sí que tracten (des de la humiltat, i partint de l’experiència pròpia) temes universals, com ho fan totes les grans obres de la literatura dramàtica. L’amor, els éssers estimats, la pèrdua, la superació, el desamor, l’instint de supervivència. La mort.

canbanus1

Em trobo cada dijous amb ells per assajar la peça col·lectiva que estem creant. Escalfem el cos, el cor i la veu. Ens expliquem com ens ha anat la setmana. “Hoy no hemos podido ir a piscina, Rosa. Éramos poquitos y a la voluntaria no le iba bien bajarnos con la furgo…”. Estirem totes les articulacions al ritme de la bso d’Amèlie, o dels nocturns de Chopin. Riem mentre ens expliquem les anècdotes dels sis últims dies, ens mirem als ulls i somriem amb complicitat. Ens hem trobat a faltar tota la setmana.

La Cia de Teatre Can Banús ha omplert de sentit tot aquest any.  Sentiment de pertinença, orgull de companyonia. Tendresa, amor i pràctica escènica.

I jo que buscava revolucions en els textos de Liddell, Bechdel, Mamet. Les tenen, i tant que les tenen, però quin teatre pot ser més radical que aquell que fa visible als invisibles? He tardat alguns dies en adonar-me’n. Per fi ho he vist.

Sessió rere sessió busquem en l’arrel de nosaltres i de tot plegat. Hi estem posant la veu, l’energia. I el cos. En tota lluita col·lectiva cal posar-hi el cos.

Deixo aquí el reportatge que ens van fer no perquè em veieu a mi, que ho intento, però no dic gaire res d’interessant. Voldria que els coneguéssiu a ells, encara que sigui per pantalla.

Orgull, admiració profunda. GRÀCIES, COMPANYS, per tot aquest curs al vostre costat.

 

 

 

El meu últim espectacle i els tallers del proper curs

NEIGHBOURS és el títol de l’últim espectacle teatral que he estrenat juntament amb l’Esperanza Sánchez. L’Esperanza no ve del món de les arts escèniques, ella és integradora social, però el cert és que aquest espectacle tampoc té gaire a veure amb els formats teatrals al ús i en canvi té molt a veure amb la integració, la participació i els nous llenguatges escènics… i definitivament, puc dir després de l’experiència que la sòcia de projecte no podria haver estat més ben trobada! 🙂

NEIGHBOURS és una teràpia escènica sense actors. Un camp de batalla ben kitsch entre la veu en off, les veïnes i veïns, el carrer i els còmplices.

Influències? moltes: Roger Bernat, Candy Chang, el teatre de l’oprimit, els Axel Boys Quartet, els basars xinesos de Badalona, els mapes de Gulliver…

A NEIGHBOURS hem volgut investigar en la relació de les persones dins el context del veïnatge i l’espai públic, així com la seva implicació i opinió sobre la ciutat on viuen. Cada bolo de parteix d’una investigació exhaustiva sobre la ciutat o poble on es realitzarà: hi ha problemes de mobilitat reduïda en aquest poble? Conflictes generats per la gentrificació? Diferències entre barris? Des de l’humor i l’estètica trash- kitsch-naïf i la personalització de cada actuació dins el context, busquem posar el dit a la llaga i donar l’oportunitat a les veïnes i veïns per parlar, riure, posar temes sobre la taula i abraçar-se.

El video que veureu a continuació l’ha editat la Gina de Tera, que va venir com a públic i ens va fer aquest regalassu de video en tornar. Són imatges del festival de Teatre de Sentmenat als Jardins de Cal Milionari. La nit va ser excepcional i la resposta del públic, brutal!!!  Gràcies a totes 🙂

I, canviant una mica de tema, us explico els tallers de teatre que inicio de cara al curs vinent (aquest octubre). Per a qualsevol dubte podeu contactar amb mi a través del formulari de contacte d’aquesta web o a través del correu rosacarbonellformiguera@gmail.com:

  • Taller inclusiu de TEATRE DE CARRER a l’ASSOCIACIÓ D’INTEGRACIÓ SOCIAL TALLER D’IDEES de Mataró. Un taller d’iniciació al teatre de carrer completament lliure d’etiquetes on totes hi sou benvingudes. C/ Tolón 8-18, 08301 MataróTlf: 687 270 897/ . http://www.tallerdidees.org
  • Taller TEATRE INICIA’T ADULTS al Centre Cívic Can Felipa http://www.cccanfelipa.cat
  • Taller per a la creació de la COMPANYIA JOVE DE LA FELIPA, a Can Felipa, http://www.cccanfelipa.cat
  • Acompanyament professional a la creació de la nova companyia de teatre del Centre Cívic Parc Sandaru http://www.ccparcsandaru.cat
  • Tallers LES GRANS DONES FEM TEATRE, projecte de recuperació de la memòria històrica de les dones a través del teatre. Un gran projecte del qual més endavant us en podré donar més informació 🙂

 

APA DONCS, Salut i Teatre!!!!!

Gestió cultural i com fer una performance

Després d’un any força mogut a nivell creatiu i laboral, avui per fi m’he decidit a compartir per aquí quins son els projectes que actualment em mouen i em fan llevar cada matí amb un somriure d’orella a orella 🙂

Des de fa un parell de setmanes estic coordinant les activitats culturals de la Model, l’antiga presó de Barcelona que va deixar de ser-ho aquest juny de 2017. Es tracta d’un projecte gran i engrescador, però també complexe i de textura altament sensible. Entomo la tasca amb força, ganes i molta motivació, especialment pel treball en memòria que cal fer al voltant de les vivències que les seves parets han registrat durant 113 anys. Aquest serà un projecte altament participat, i aquesta condició és la que més em motiva.

Per altra banda, properament imparteixo un taller de PERFORMANCE divertit, lleuger i engrescador per aproximar-se a aquesta disciplina. Us l’explico a continuació per si us hi voleu apuntar.

Seguim!!! 🙂

 

COM FER UNA PERFORMANCE -sense tenir-ne ni idea-

DIA: 18 de novembre de 2017

LLOC: El Teatre del Coro de Sentmenat ( Passeig Anselm Clavé, 46-48, Sentmenat, Barcelona)

Qui hi pot participar? Actors i actrius amateurs, professionals, amants i detractors de l’art contemporani… veïnes i veïns de Sentmenat sense prejudicis i amb ganes d’incursionar i divertir-se en l’art de l’acció. No calen coneixements previs i totes les edats hi són benvingudes.

Performance Still 1985, 1995 by Mona Hatoum born 1952

En aquest taller crearem un espai d’experimentació i generarem els ingredients bàsics per entendre què és això tan extrany que en diem performance, per a què ens serveix i com en podem crear una de pròpia a través d’elements molt senzills.

OBJECTIUS DEL TALLER

  • Sortir per la porta del Coro amb quelcom important a dir
  • Acabar la sessió amb un esquema prou definit de la nostra pròpia peça
  • Aprendre a cridar-ho als quatre vents a través del llenguatge performàtic
  • Gaudir, aprendre i transformar-se a través d’aquesta eina expressiva tan potent
IMPORTANT
Si t’inscrius al taller, cal que portis un objecte personal amb el qual interactuarem durant la sessió. Pot ser una fotografia, un llibre, una cançó, una paella, una cadira de platja… el que consideris més oportú.
rsz_1creative_proposal_performance_5-1
Qui imparteix el taller: 
Em dic Rosa Carbonell i em dedico a utilitzar les arts escèniques per a vehicular connexions, convivències i interculturalitat.La meva religió és el procomú -tot i que encara no reso totes les nits-.

Sóc llicenciada en direcció d’escena i dramatúrgia (ESAD MÁLAGA), Màster en Creació d’Arts de Carrer (FIRATÀRREGA i Universitat de Lleida), he creat i dirigit les cies LaCalderaTeatro i Los Hermanos Kray i sóc membre fundador del Festival de Teatro Alternativo ElQuirófano (Málaga).

Actualment combino les meves tasques professionals -en l’àmbit cultural i de les arts escèniques- amb la meva formació en Interculturalitat.

Pots trobar-me a:

rosacarbonellformiguera@gmail.com
www.rosacarbonell.com
Twitter: rosa_carbonell
Facebook: Rosa Carbonell

Imatges de la intervenció urbana “MAGRADARIA QUE AQUEST BARRI”

Avui publico algunes de les fotografies de la  intervenció urbana participativa “M’AGRADARIA QUE AQUEST BARRI”, creada i realitzada per mi a la ciutat de Badalona durant els mesos d’agost i setembre de 2015. La participació dels vianants anònims i la repercussió que va tenir a nivell veïnal va ser molt interessant, donat que ens trobàvem en un moment difícil com a ciutat, en el qual l’espai públic era envaït i abusat, força sovint, per les forces polítiques de l’extrema dreta que havien perdut el poder a l’ajuntament: