Reflexions: Cultura Contemporània i Globalització

Comparteixo aquestes reflexions que he pogut treballar dins el marc del Programa en Polítiques Culturals de la UOC.

A la bibliografia trobareu la referència als textos que s’han analitzat per respondre a les preguntes.

Seguim! 🙂

ROSA CARBONELL FORMIGUERA
rcarbonellf@uoc.edu

La cultura és un fenomen poc dinàmic, estàtic i subjecte a una interpretació.

FALS.
Es tracta d’un fenomen dinàmic, canviant i subjecte a múltiples interpretacions. El concepte de la cultura ha anat canviant dins la societat, des del segle XIX fins a l’actualitat. És per aquest motiu que les ciències socials han considerat necessari analitzar el marc conceptual del terme des de diverses perspectives, tenint en compte les diferents etapes i interpretacions socials que aquest ha rebut.

Dins la concepció humanista de cultura del s. XVIII i XIX, aquesta s’entén com a específica, restrictiva, jeràrquica, crítica i processual.

VERDADER.

Tal i com ens explica el text La cultura en la sociedad contemporánea: conceptos, transformaciones y nuevas tendencias, el concepte de cultura des d’una perspectiva humanista entre els segles XVIII i XIX adquireix un sentit molt més “limitat i específic” (Rius, Zarlenga, 2010). El terme és emprat per marcar les diferències entre aristocràcia alemanya i burgesia intel·lectual. Es busca, amb aquest concepte, oposar els valors espirituals als valors cortesans. La cultura és restrictiva i jeràrquica perquè només alguns la tenen i perquè aquells pobles que la tenen són superiors als pobles ignorants o incivilitzats.
També és crítica perquè mostra rebuig cap a comportaments de la societat que es consideren poc desitjables, i processual perquè és possible adquirir-la mitjançant una sèrie de dinàmiques. Finalment és específica, perquè està definida dins un marc de comportaments i activitats molt concret.

La concepció antropològica i semiòtic-antropològica entén a la cultura com a individual i privada.

FALS.

Ben al contrari. La lectura detinguda del material teòric que estem analitzant ens explica que, des de la perspectiva antropològica i semiòtic-antropològica, la cultura és “pública i col·lectiva” (Rius, Zarlenga, 2010). Es tracta de quelcom que les persones obtenen de manera natural, a través de la seva socialització en un grup cultural determinat. És plural, també, perquè existeixen diverses cultures i grups culturals, cadascun d’ells amb el seu camp de significats i coherències pròpies.

La concepció de la cultura com a cultura de les arts entén la cultura com un espai social diferenciat, singular i endògena.

VERDADER.

Al text de Rius i Zarlenga s’hi defineix amb molta cura aquells trets que ens ajuden a diferenciar les tres perspectives d’anàlisi del terme cultura: l’humanista, l’antropològica i semiòtic-antropològica i la cultura de les arts. Segurament és aquesta tercera i última concepció la que tenim més present els gestors culturals. La nostra formació en l’àmbit artístic i de les humanitats, generalment, ens ha permès conèixer a fons les dinàmiques artístiques i de producció intel·lectual. Som conscients que la cultura de les arts té les seves pròpies normes i funcionaments que emanen de la pròpia pràctica artística. També, que aquesta constitueix un espai diferenciat dins la societat, amb participants i agents amb diferents graus d’implicació que conformen aquest ecosistema social tan particular; finalment, identifiquem clarament tot un sistema de validacions i criteris propis, els quals es generen i regeneren també en la praxis diària de l’art i de la seva gestió.

A la nova centralitat de la cultura, el sector cultural representa una part majoritària en termes econòmics, de l’anomenat sector creatiu.

FALS

Representa una part minoritària.
Als anys noranta neix el concepte de les industries creatives, enteses com a sector econòmic on es produeixen processos creatius (els quals no es donen necessàriament dins el sector cultural). En aquest camp conceptual es mesclen les disciplines artístiques amb sectors industrials, financers, científics i empresarials. El concepte de sector creatiu neix des d’una mirada neoliberal de l’economia en la qual es busca general valor afegit i, lògicament, més creixement.

 La globalització cultural té poca relació amb el fenomen de la globalització econòmica o social.

FALS.

Té molta relació amb el fenomen de globalització econòmica o social. Tanmateix, es pot dir que els factors lingüístics i de costums i tradicions fan que la producció cultural tingui un contingut encara prou localista. No s’ha produït, de moment, un univers cultural unificat on no hi és permesa la pràctica d’altres cultures, però l’amenaça és present i les seves conseqüències en matèria de drets culturals serien nefastes en relació al respecte a la diversitat cultural i identitària.

 L’objectiu del concepte de valor públic és identificar aquelles actuacions que aportin solucions a la ciutadania posant l’accent a els procesos interns de l’administració pública.

FALS
Es tracta de posar llum sobre els resultats i solucions per a la ciutadania, enlloc de posar-la sobre els processos interns de l’administració. Personalment coincideixo amb John Holden (2006) quan proposa una política cultural feta per una ciutadania una mica més insurrecta, que produeix cultura tant com a consumeix i que pren decisions col·lectives i crítiques en relació a la seva pràctica cultural. No només s’evitarien perspectives elitistes i poc consensuades del que és culturalment interessant; també es democratitzarien les decisions en aquest àmbit a la vegada que es fomentarien valors importants com la transparència o l’esperit crític.

 L’”efecte Guggenheim” es refereix a l’impacte d’un gran equipament cultural sobre una ciutat, la seva economia, al seva imatge exterior i la seva dinàmica cultural.

VERDADER
L’Afirmació és correcte. Personalment valoro l’efecte Guggenheim com una pràctica poc positiva per a les ciutats. Actualment gestiono un equipament de grans dimensions que podria arribar a generar – en cas que no es planifiquessin conseqüències- processos de gentrificació. I com a ciutadana de Barcelona, he presenciat els efectes negatius dels grans equipaments construïts en espai sense context cultural. Aquests equipaments acaben essent usats únicament pel sector turístic, mentre els habitants del territori busquen propostes més naturalitzades on la participació no és forçada i la dinàmica artística-cultural es produeix per una combinació lògica d’agents, factors, espais i contextos.

 La cultura facilita la transmissió de pautes de comportament individuals i col·lectives més sostenibles.

VERDADER

La cultura pot contribuïr a reorientar, de manera transversal, valors de convivència, sostenibilitat, participació de la comunitat, diversitat identitària, interculturalitat… la cultura té la capacitat de frenar les corrents homogeinitzadores, sempre i quan aquests objectius constin a les agendes polítiques de torn. Sense polítiques culturals clares dins les planificacions dels governs, sense suport logístic i d’infraestructura, sense interrelació dels sectors educatius, socials i culturals en igualtat de condicions, no és possible la contribució en el paradigma de la sostenibilitat i de la ciutat més justa.

Segons Umberto Eco, la cultura de masses es confronta a dues posicions: l “apocalítica” i la dels “integrats”.

VERDADER

Segons Eco (1995) els primers veurien en la cultura de masses un factor d’homogeinització en el qual els béns culturals passen a ser simples productes de consum, mentre els segons veurien una possibilitat de fer més accessible la cultura a tota la població.

 El concepte de cultura popular és la que fa una equivalència entre la cultura popular i la cultura de les industries culturals.

FALS

La cultura popular com a concepte té tres acepcions:
– La cultura pròpia i tradicional d’un grup social
– La cultura de la classe popular treballadora
– La traducció del concepte popular culture. Aquesta última acepció sí que fa una equivalència entre la cultura popular i de les indústries culturals, especialment música i cinema

 El capital cultural, segons Bourdieu, medeix el conjunt dels recursos culturals dels que disposa un individu.

VERDADER

Bourdieu també els diferencia en tres tipologies: els recursos incorporats (coneixements i competències), els objectius (objectes culturals) i els institucionalitzats (títols)

 La classe creativa segons Richard Florida, és defineix pel talent, l’ús de la tecnologia i la tolerància.

VERDADER
Cal recordar que la classe creativa que analitza Richard Florida no parla dels creatius del sector cultural de les arts: parla de creatius economistes, científics, arquitectes, etcètera. La classe creativa que ell analitza es mou en ciutats i entorns benestants, d’alt nivell de desenvolupament econòmic.

 Segons Olivier Donnat, l’univers cultural clàssic és dominant entre a els joves universitaris urbans.

FALS

L’univers cultural clàssic és dominant entre persones de més de 45 anys, amb estudis superiors.

 L’univers “connectat” es caracteritza per ser decididament omnívors i molt actius en la dinamització de la vida cultural.

VERDADER
Són persones molt actives en la vida cultural de la ciutat i s’alimenten de tot tipus de gèneres i béns culturals. Tenen criteri, i per tant troben interès tant en productes de la cultura de masses com en peces contraculturals o bé de la cultura clàssica més conservadora.

 La internacionalització la podem entendre com la distribució i consum de béns i serveis que són organitzats a partir d’una estratègia mundial dirigida a un mercat mundial.

FALS

La definició de l’enunciat correspon al concepte de globalització. La internacionalització té relació amb l’ampliació d’extensió geogràfica i d’intercanvi econòmic, polític i cultural entre diferents nacions.

En la internacionalització les relacions són internacionals i en la globalització es fusiona en una economia central.

VERDADER

La globalització no enten de fronteres, sobiranies o agents locals.

La llibertat és un component clau del desenvolupament humà, l’existència i defensa de llibertats culturals.

VERDADER

La defensa de les llibertats culturals implica la defensa del dret a produïr art i cultura pròpia i a gaudir-ne. És, per tant, la defensa de la pràctica d’una identitat, individual o col·lectiva.

La cultura no ha de ser identificada amb l’aïllament i tampoc s’ha d’identificar amb la pobresa.

VERDADER
En aquesta pregunta he respòs “VERDADER” perquè l’afirmació existeix en el text analitzat, però personalment divergeixo de la opinió del catedràtic Tom Palmer (2006) quan diu que la globalització permet, a les cultures indígenes, gaudir de prosperitat quan tenen un telèfon mòbil. Penso que juga amb uns límits de difícil digestió. Defensar el dret a una identitat cultural no és perpetuar la pobresa. L’exemple del telèfon mòbil és, des del meu punt de vista, una fal·làcia feta amb molta consciència per part de l’autor.

Els drets culturals impedeix que es discriminin persones per les seves formes de vida i les seves creences sense imposicions de cap tipus.

VERDADER

Els drets culturals, tal i com ens indica l’espai web http://www.culturalrights.net (2005) són imprescindibles per vetllar per la diversitat i heterogeneïtat de les persones i identitats. Ens podem interconnectar sense necessitat de perdre les nostres particularitats, històries heredades, tradicions, bens comuns que ens pertanyen a totes i que hem de reivindicar.


BIBLIOGRAFIA

HERNÁNDEZ, Tulio (2010). Cultura i globalització, diversitat i homogeneïtzació. Girona: Universitat de Girona.
QUÈ SÓN ELS DRETS CULTURALS? (2005) [en línia]. Barcelona: Drets Culturals. [Data de consulta: 14 d’abril de 2019]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s