EL TEATRE DELS INVISIBLES

Puede ser que el teatro no sea revolucionario en sí mismo, pero no tengan dudas: ¡Es un ensayo de la revolución!

Augusto Boal

 

Ara ja fa gairebé un any que treballo amb els i les residents de Can Banús. Hi imparteixo un taller de teatre. Bé, potser ja és més que això… Es podria dir que dirigeixo la companyia de teatre que hi ha nascut. Ells ja són la CIA DE TEATRE CAN BANÚS. Es mereixen les majúscules.

No fan teatre per les masses, ni parlen de temes d’actualitat política. No interpreten a cap clàssic. No saben absolutament res sobre tragèdia grega.

Sí que tracten (des de la humiltat, i partint de l’experiència pròpia) temes universals, com ho fan totes les grans obres de la literatura dramàtica. L’amor, els éssers estimats, la pèrdua, la superació, el desamor, l’instint de supervivència. La mort.

canbanus1

Em trobo cada dijous amb ells per assajar la peça col·lectiva que estem creant. Escalfem el cos, el cor i la veu. Ens expliquem com ens ha anat la setmana. “Hoy no hemos podido ir a piscina, Rosa. Éramos poquitos y a la voluntaria no le iba bien bajarnos con la furgo…”. Estirem totes les articulacions al ritme de la bso d’Amèlie, o dels nocturns de Chopin. Riem mentre ens expliquem les anècdotes dels sis últims dies, ens mirem als ulls i somriem amb complicitat. Ens hem trobat a faltar tota la setmana.

La Cia de Teatre Can Banús ha omplert de sentit tot aquest any.  Sentiment de pertinença, orgull de companyonia. Tendresa, amor i pràctica escènica.

I jo que buscava revolucions en els textos de Liddell, Bechdel, Mamet. Les tenen, i tant que les tenen, però quin teatre pot ser més radical que aquell que fa visible als invisibles? He tardat alguns dies en adonar-me’n. Per fi ho he vist.

Sessió rere sessió busquem en l’arrel de nosaltres i de tot plegat. Hi estem posant la veu, l’energia. I el cos. En tota lluita col·lectiva cal posar-hi el cos.

Deixo aquí el reportatge que ens van fer no perquè em veieu a mi, que ho intento, però no dic gaire res d’interessant. Voldria que els coneguéssiu a ells, encara que sigui per pantalla.

Orgull, admiració profunda. GRÀCIES, COMPANYS, per tot aquest curs al vostre costat.

 

 

 

Anuncis

Gestió cultural en temps convulsos: 4 regles bàsiques

 

520eec97307588cee0cea3fd9edb2735-banksy-graffiti-art

Avui torno al teclat per exposar quatre regles bàsiques que considero cal tenir en compte per dur a terme la tasca de la gestió cultural AMB SENTIT. Un repte necessari quan els fets ens fan prendre consciència que l’imaginari democràtic trontolla.

Escric aquesta entrada empesa per aquestes dates convulses que estem vivint, en les que el respecte pels drets civils brillen per la seva absència. I què vull dir quan dic “gestió cultural AMB SENTIT”? Doncs que la cultura també mou consciències, i que des de la nostra posició de gestors, haurem de prendre partit.

Tots som conscients que la cultura i l’art són eines poderosíssimes de transformació que ens empenyen al coneixement, a la reflexió, a la crítica, al debat. Per tant, és imprescindible pensar COM fem aquesta gestió i QUÈ estem dient amb ella, perquè la nostra programació acabarà formant part d’un relat dins la història.

Tenim clar quin és el nostre discurs? Sabem quin paper volem representar dins la narració del territori i dels temps de canvi en els quals treballem?

Primera regla bàsica: la cultura ha de ser participada. De la mateixa manera que fem comunitàries i participades algunes de les decisions sobre nous projectes urbanístics, futurs equipaments, usos de l’espai públic… perquè no consensuem la cultura? Des de les diferents mirades i situant a la ciutadania al centre, com a professionals podem assessorar i posar a l’abast totes les eines disponibles perquè es realitzin programacions culturals des de baix cap a dalt. No cal abandonar la professionalització ni delegar la nostra feina als ciutadans i a les entitats, ans al contrari: cal emprar els nostres coneixements per crear espais concrets de participació i empoderar esperits crítics que vulguin FORMAR PART. Els canvis socials impliquen canvis d’enfoc dels nostres projectes,  i qui millor per il·lustrar-nos que la pròpia ciutadania.

victory-through-uplifted-hands

Segona regla bàsica: no sotmetre el contingut al pressupost. És fàcil caure en la trampa del temps i els diners. Les propostes que encaixen millor amb el nostre pressupost són temptadores. Però què expliquem amb elles? A vegades és millor fer una sola proposta de qualitat que encaixi amb el que volem dir, que 3 que no aporten res a la línia narrativa. Siguem clars a l’hora de comunicar-nos a través de la nostra programació.

Tercera regla bàsica: transparència. Si no hi ha trampes, si fem la nostra feina des de l’honestedat, no hem de tenir por de mostrar-ne les xifres. I qui diu xifres diu també cronogrames, metodologies, processos de treball… mostrem-ho tot, ara es tracta de créixer i compartir 🙂

1494931338_304148_1495037706_noticia_normal

Quarta regla bàsica: adaptar-se o morir. Cada temps i circumstància requereix d’un tipus de gestió. Prou de dogmes! Podem seguir línies estratègiques generals per dur a terme la nostra feina, però cal que tinguem prou flexibilitat per, en moments determinats, reajustar-ne l’enfoc. Cal tenir presents algunes preguntes: com respon la nostra programació davant d’un canvi sobtat, polític o social? Tenim capacitat de reacció? Quins recursos tenim a l’abast per estar a l’alçada de les circumstàncies, des de l’art i la cultura del nostre  territori?

 

I fins aquí el post d’avui, que espero pugui ajudar a qui estigui cercant pistes. Tota aportació o suggerència és benvinguda! 🙂

 

Gestió cultural i com fer una performance

Després d’un any força mogut a nivell creatiu i laboral, avui per fi m’he decidit a compartir per aquí quins son els projectes que actualment em mouen i em fan llevar cada matí amb un somriure d’orella a orella 🙂

Des de fa un parell de setmanes estic coordinant les activitats culturals de la Model, l’antiga presó de Barcelona que va deixar de ser-ho aquest juny de 2017. Es tracta d’un projecte gran i engrescador, però també complexe i de textura altament sensible. Entomo la tasca amb força, ganes i molta motivació, especialment pel treball en memòria que cal fer al voltant de les vivències que les seves parets han registrat durant 113 anys. Aquest serà un projecte altament participat, i aquesta condició és la que més em motiva.

Per altra banda, properament imparteixo un taller de PERFORMANCE divertit, lleuger i engrescador per aproximar-se a aquesta disciplina. Us l’explico a continuació per si us hi voleu apuntar.

Seguim!!! 🙂

 

COM FER UNA PERFORMANCE -sense tenir-ne ni idea-

DIA: 18 de novembre de 2017

LLOC: El Teatre del Coro de Sentmenat ( Passeig Anselm Clavé, 46-48, Sentmenat, Barcelona)

Qui hi pot participar? Actors i actrius amateurs, professionals, amants i detractors de l’art contemporani… veïnes i veïns de Sentmenat sense prejudicis i amb ganes d’incursionar i divertir-se en l’art de l’acció. No calen coneixements previs i totes les edats hi són benvingudes.

Performance Still 1985, 1995 by Mona Hatoum born 1952

En aquest taller crearem un espai d’experimentació i generarem els ingredients bàsics per entendre què és això tan extrany que en diem performance, per a què ens serveix i com en podem crear una de pròpia a través d’elements molt senzills.

OBJECTIUS DEL TALLER

  • Sortir per la porta del Coro amb quelcom important a dir
  • Acabar la sessió amb un esquema prou definit de la nostra pròpia peça
  • Aprendre a cridar-ho als quatre vents a través del llenguatge performàtic
  • Gaudir, aprendre i transformar-se a través d’aquesta eina expressiva tan potent
IMPORTANT
Si t’inscrius al taller, cal que portis un objecte personal amb el qual interactuarem durant la sessió. Pot ser una fotografia, un llibre, una cançó, una paella, una cadira de platja… el que consideris més oportú.
rsz_1creative_proposal_performance_5-1
Qui imparteix el taller: 
Em dic Rosa Carbonell i em dedico a utilitzar les arts escèniques per a vehicular connexions, convivències i interculturalitat.La meva religió és el procomú -tot i que encara no reso totes les nits-.

Sóc llicenciada en direcció d’escena i dramatúrgia (ESAD MÁLAGA), Màster en Creació d’Arts de Carrer (FIRATÀRREGA i Universitat de Lleida), he creat i dirigit les cies LaCalderaTeatro i Los Hermanos Kray i sóc membre fundador del Festival de Teatro Alternativo ElQuirófano (Málaga).

Actualment combino les meves tasques professionals -en l’àmbit cultural i de les arts escèniques- amb la meva formació en Interculturalitat.

Pots trobar-me a:

rosacarbonellformiguera@gmail.com
www.rosacarbonell.com
Twitter: rosa_carbonell
Facebook: Rosa Carbonell

El meu últim espectacle i els tallers del proper curs

NEIGHBOURS és el títol de l’últim espectacle teatral que he estrenat juntament amb l’Esperanza Sánchez. L’Esperanza no ve del món de les arts escèniques, ella és integradora social, però el cert és que aquest espectacle tampoc té gaire a veure amb els formats teatrals al ús i en canvi té molt a veure amb la integració, la participació i els nous llenguatges escènics… i definitivament, puc dir després de l’experiència que la sòcia de projecte no podria haver estat més ben trobada! 🙂

NEIGHBOURS és una teràpia escènica sense actors. Un camp de batalla ben kitsch entre la veu en off, les veïnes i veïns, el carrer i els còmplices.

Influències? moltes: Roger Bernat, Candy Chang, el teatre de l’oprimit, els Axel Boys Quartet, els basars xinesos de Badalona, els mapes de Gulliver…

A NEIGHBOURS hem volgut investigar en la relació de les persones dins el context del veïnatge i l’espai públic, així com la seva implicació i opinió sobre la ciutat on viuen. Cada bolo de parteix d’una investigació exhaustiva sobre la ciutat o poble on es realitzarà: hi ha problemes de mobilitat reduïda en aquest poble? Conflictes generats per la gentrificació? Diferències entre barris? Des de l’humor i l’estètica trash- kitsch-naïf i la personalització de cada actuació dins el context, busquem posar el dit a la llaga i donar l’oportunitat a les veïnes i veïns per parlar, riure, posar temes sobre la taula i abraçar-se.

El video que veureu a continuació l’ha editat la Gina de Tera, que va venir com a públic i ens va fer aquest regalassu de video en tornar. Són imatges del festival de Teatre de Sentmenat als Jardins de Cal Milionari. La nit va ser excepcional i la resposta del públic, brutal!!!  Gràcies a totes 🙂

I, canviant una mica de tema, us explico els tallers de teatre que inicio de cara al curs vinent (aquest octubre). Per a qualsevol dubte podeu contactar amb mi a través del formulari de contacte d’aquesta web o a través del correu rosacarbonellformiguera@gmail.com:

  • Taller inclusiu de TEATRE DE CARRER a l’ASSOCIACIÓ D’INTEGRACIÓ SOCIAL TALLER D’IDEES de Mataró. Un taller d’iniciació al teatre de carrer completament lliure d’etiquetes on totes hi sou benvingudes. C/ Tolón 8-18, 08301 MataróTlf: 687 270 897/ . http://www.tallerdidees.org
  • Taller TEATRE INICIA’T ADULTS al Centre Cívic Can Felipa http://www.cccanfelipa.cat
  • Taller per a la creació de la COMPANYIA JOVE DE LA FELIPA, a Can Felipa, http://www.cccanfelipa.cat
  • Acompanyament professional a la creació de la nova companyia de teatre del Centre Cívic Parc Sandaru http://www.ccparcsandaru.cat
  • Tallers LES GRANS DONES FEM TEATRE, projecte de recuperació de la memòria històrica de les dones a través del teatre. Un gran projecte del qual més endavant us en podré donar més informació 🙂

 

APA DONCS, Salut i Teatre!!!!!

Imatges de la intervenció urbana “MAGRADARIA QUE AQUEST BARRI”

Avui publico algunes de les fotografies de la  intervenció urbana participativa “M’AGRADARIA QUE AQUEST BARRI”, creada i realitzada per mi a la ciutat de Badalona durant els mesos d’agost i setembre de 2015 (més imatges a “Preferiria no fer-ho“). La participació dels vianants anònims i la repercussió que va tenir a nivell veïnal va ser molt interessant, donat que ens trobavem en un moment difícil com a ciutat, en el qual l’espai públic era envaït i abusat, força sovint, per les forces polítiques de l’extrema dreta que havien perdut el poder a l’ajuntament:

 

 

 

Per una cultura ultralocal

“Recordo vivament les primeres paraules de benvinguda a l’auditori de La Bourboule el dia de la inauguració d’Arts Nature per part dels responsables polítics. Just la crisi es feia evident en diversos estats europeus i l’inici del discurs fou el següent: “En temps de crisi cal apostar fermament per la cultura. Un poble -un país- sense cultura, és un poble -un país- empobrit”.”

http://interaccio.diba.cat/node/6622