Gestió cultural en temps convulsos: 4 regles bàsiques

 

520eec97307588cee0cea3fd9edb2735-banksy-graffiti-art

Avui torno al teclat per exposar quatre regles bàsiques que considero cal tenir en compte per dur a terme la tasca de la gestió cultural AMB SENTIT. Un repte necessari quan els fets ens fan prendre consciència que l’imaginari democràtic trontolla.

Escric aquesta entrada empesa per aquestes dates convulses que estem vivint, en les que el respecte pels drets civils brillen per la seva absència. I què vull dir quan dic “gestió cultural AMB SENTIT”? Doncs que la cultura també mou consciències, i que des de la nostra posició de gestors, haurem de prendre partit.

Tots som conscients que la cultura i l’art són eines poderosíssimes de transformació que ens empenyen al coneixement, a la reflexió, a la crítica, al debat. Per tant, és imprescindible pensar COM fem aquesta gestió i QUÈ estem dient amb ella, perquè la nostra programació acabarà formant part d’un relat dins la història.

Tenim clar quin és el nostre discurs? Sabem quin paper volem representar dins la narració del territori i dels temps de canvi en els quals treballem?

Primera regla bàsica: la cultura ha de ser participada. De la mateixa manera que fem comunitàries i participades algunes de les decisions sobre nous projectes urbanístics, futurs equipaments, usos de l’espai públic… perquè no consensuem la cultura? Des de les diferents mirades i situant a la ciutadania al centre, com a professionals podem assessorar i posar a l’abast totes les eines disponibles perquè es realitzin programacions culturals des de baix cap a dalt. No cal abandonar la professionalització ni delegar la nostra feina als ciutadans i a les entitats, ans al contrari: cal emprar els nostres coneixements per crear espais concrets de participació i empoderar esperits crítics que vulguin FORMAR PART. Els canvis socials impliquen canvis d’enfoc dels nostres projectes,  i qui millor per il·lustrar-nos que la pròpia ciutadania.

victory-through-uplifted-hands

Segona regla bàsica: no sotmetre el contingut al pressupost. És fàcil caure en la trampa del temps i els diners. Les propostes que encaixen millor amb el nostre pressupost són temptadores. Però què expliquem amb elles? A vegades és millor fer una sola proposta de qualitat que encaixi amb el que volem dir, que 3 que no aporten res a la línia narrativa. Siguem clars a l’hora de comunicar-nos a través de la nostra programació.

Tercera regla bàsica: transparència. Si no hi ha trampes, si fem la nostra feina des de l’honestedat, no hem de tenir por de mostrar-ne les xifres. I qui diu xifres diu també cronogrames, metodologies, processos de treball… mostrem-ho tot, ara es tracta de créixer i compartir 🙂

1494931338_304148_1495037706_noticia_normal

Quarta regla bàsica: adaptar-se o morir. Cada temps i circumstància requereix d’un tipus de gestió. Prou de dogmes! Podem seguir línies estratègiques generals per dur a terme la nostra feina, però cal que tinguem prou flexibilitat per, en moments determinats, reajustar-ne l’enfoc. Cal tenir presents algunes preguntes: com respon la nostra programació davant d’un canvi sobtat, polític o social? Tenim capacitat de reacció? Quins recursos tenim a l’abast per estar a l’alçada de les circumstàncies, des de l’art i la cultura del nostre  territori?

 

I fins aquí el post d’avui, que espero pugui ajudar a qui estigui cercant pistes. Tota aportació o suggerència és benvinguda! 🙂

 

Anuncis

Gestió cultural i com fer una performance

Després d’un any força mogut a nivell creatiu i laboral, avui per fi m’he decidit a compartir per aquí quins son els projectes que actualment em mouen i em fan llevar cada matí amb un somriure d’orella a orella 🙂

Des de fa un parell de setmanes estic coordinant les activitats culturals de la Model, l’antiga presó de Barcelona que va deixar de ser-ho aquest juny de 2017. Es tracta d’un projecte gran i engrescador, però també complexe i de textura altament sensible. Entomo la tasca amb força, ganes i molta motivació, especialment pel treball en memòria que cal fer al voltant de les vivències que les seves parets han registrat durant 113 anys. Aquest serà un projecte altament participat, i aquesta condició és la que més em motiva.

Per altra banda, properament imparteixo un taller de PERFORMANCE divertit, lleuger i engrescador per aproximar-se a aquesta disciplina. Us l’explico a continuació per si us hi voleu apuntar.

Seguim!!! 🙂

 

COM FER UNA PERFORMANCE -sense tenir-ne ni idea-

DIA: 18 de novembre de 2017

LLOC: El Teatre del Coro de Sentmenat ( Passeig Anselm Clavé, 46-48, Sentmenat, Barcelona)

Qui hi pot participar? Actors i actrius amateurs, professionals, amants i detractors de l’art contemporani… veïnes i veïns de Sentmenat sense prejudicis i amb ganes d’incursionar i divertir-se en l’art de l’acció. No calen coneixements previs i totes les edats hi són benvingudes.

Performance Still 1985, 1995 by Mona Hatoum born 1952

En aquest taller crearem un espai d’experimentació i generarem els ingredients bàsics per entendre què és això tan extrany que en diem performance, per a què ens serveix i com en podem crear una de pròpia a través d’elements molt senzills.

OBJECTIUS DEL TALLER

  • Sortir per la porta del Coro amb quelcom important a dir
  • Acabar la sessió amb un esquema prou definit de la nostra pròpia peça
  • Aprendre a cridar-ho als quatre vents a través del llenguatge performàtic
  • Gaudir, aprendre i transformar-se a través d’aquesta eina expressiva tan potent
IMPORTANT
Si t’inscrius al taller, cal que portis un objecte personal amb el qual interactuarem durant la sessió. Pot ser una fotografia, un llibre, una cançó, una paella, una cadira de platja… el que consideris més oportú.
rsz_1creative_proposal_performance_5-1
Qui imparteix el taller: 
Em dic Rosa Carbonell i em dedico a utilitzar les arts escèniques per a vehicular connexions, convivències i interculturalitat.La meva religió és el procomú -tot i que encara no reso totes les nits-.

Sóc llicenciada en direcció d’escena i dramatúrgia (ESAD MÁLAGA), Màster en Creació d’Arts de Carrer (FIRATÀRREGA i Universitat de Lleida), he creat i dirigit les cies LaCalderaTeatro i Los Hermanos Kray i sóc membre fundador del Festival de Teatro Alternativo ElQuirófano (Málaga).

Actualment combino les meves tasques professionals -en l’àmbit cultural i de les arts escèniques- amb la meva formació en Interculturalitat.

Pots trobar-me a:

rosacarbonellformiguera@gmail.com
www.rosacarbonell.com
Twitter: rosa_carbonell
Facebook: Rosa Carbonell

El meu últim espectacle i els tallers del proper curs

NEIGHBOURS és el títol de l’últim espectacle teatral que he estrenat juntament amb l’Esperanza Sánchez. L’Esperanza no ve del món de les arts escèniques, ella és integradora social, però el cert és que aquest espectacle tampoc té gaire a veure amb els formats teatrals al ús i en canvi té molt a veure amb la integració, la participació i els nous llenguatges escènics… i definitivament, puc dir després de l’experiència que la sòcia de projecte no podria haver estat més ben trobada! 🙂

NEIGHBOURS és una teràpia escènica sense actors. Un camp de batalla ben kitsch entre la veu en off, les veïnes i veïns, el carrer i els còmplices.

Influències? moltes: Roger Bernat, Candy Chang, el teatre de l’oprimit, els Axel Boys Quartet, els basars xinesos de Badalona, els mapes de Gulliver…

A NEIGHBOURS hem volgut investigar en la relació de les persones dins el context del veïnatge i l’espai públic, així com la seva implicació i opinió sobre la ciutat on viuen. Cada bolo de parteix d’una investigació exhaustiva sobre la ciutat o poble on es realitzarà: hi ha problemes de mobilitat reduïda en aquest poble? Conflictes generats per la gentrificació? Diferències entre barris? Des de l’humor i l’estètica trash- kitsch-naïf i la personalització de cada actuació dins el context, busquem posar el dit a la llaga i donar l’oportunitat a les veïnes i veïns per parlar, riure, posar temes sobre la taula i abraçar-se.

El video que veureu a continuació l’ha editat la Gina de Tera, que va venir com a públic i ens va fer aquest regalassu de video en tornar. Són imatges del festival de Teatre de Sentmenat als Jardins de Cal Milionari. La nit va ser excepcional i la resposta del públic, brutal!!!  Gràcies a totes 🙂

I, canviant una mica de tema, us explico els tallers de teatre que inicio de cara al curs vinent (aquest octubre). Per a qualsevol dubte podeu contactar amb mi a través del formulari de contacte d’aquesta web o a través del correu rosacarbonellformiguera@gmail.com:

  • Taller inclusiu de TEATRE DE CARRER a l’ASSOCIACIÓ D’INTEGRACIÓ SOCIAL TALLER D’IDEES de Mataró. Un taller d’iniciació al teatre de carrer completament lliure d’etiquetes on totes hi sou benvingudes. C/ Tolón 8-18, 08301 MataróTlf: 687 270 897/ . http://www.tallerdidees.org
  • Taller TEATRE INICIA’T ADULTS al Centre Cívic Can Felipa http://www.cccanfelipa.cat
  • Taller per a la creació de la COMPANYIA JOVE DE LA FELIPA, a Can Felipa, http://www.cccanfelipa.cat
  • Acompanyament professional a la creació de la nova companyia de teatre del Centre Cívic Parc Sandaru http://www.ccparcsandaru.cat
  • Tallers LES GRANS DONES FEM TEATRE, projecte de recuperació de la memòria històrica de les dones a través del teatre. Un gran projecte del qual més endavant us en podré donar més informació 🙂

 

APA DONCS, Salut i Teatre!!!!!

Imatges de la intervenció urbana “MAGRADARIA QUE AQUEST BARRI”

Avui publico algunes de les fotografies de la  intervenció urbana participativa “M’AGRADARIA QUE AQUEST BARRI”, creada i realitzada per mi a la ciutat de Badalona durant els mesos d’agost i setembre de 2015 (més imatges a “Preferiria no fer-ho“). La participació dels vianants anònims i la repercussió que va tenir a nivell veïnal va ser molt interessant, donat que ens trobavem en un moment difícil com a ciutat, en el qual l’espai públic era envaït i abusat, força sovint, per les forces polítiques de l’extrema dreta que havien perdut el poder a l’ajuntament:

 

 

 

Per una cultura ultralocal

“Recordo vivament les primeres paraules de benvinguda a l’auditori de La Bourboule el dia de la inauguració d’Arts Nature per part dels responsables polítics. Just la crisi es feia evident en diversos estats europeus i l’inici del discurs fou el següent: “En temps de crisi cal apostar fermament per la cultura. Un poble -un país- sense cultura, és un poble -un país- empobrit”.”

http://interaccio.diba.cat/node/6622

 

 

“A house in Asia”. Agrupación Señor Serrano

a-house-in-asia-1

A tall de rizoma mental de diumenge de tranquis, el que em va passar ahir al Teatre Principal de Badalona amb l’Agrupación Señor Serrano ve a ser el següent:

Links mentals ràpids que et neixen quan veus A house in Asia —–>

Moment del click:

  • Comença l’espectacle i els Serranos em fan creure que estic pilotant un avió que es dirigeix a les torres bessones. Jo entro en el joc de la simulació col·lectiva mentre penso que fa 24 hores que en el món real hi ha hagut una sèrie d’atemptats brutals a París, i 72h de l’atemptat de Beirut. La televisió no para d’emetre imatges esfereïdores dels grans governants de villa arriba pronunciant paraules relacionades amb la identitat, la llibertat i les respostes contundents, escenifiquen, assagen gestos i silencis dramàtics i ens preparen pels desenllaços que han escrit per a aquesta història, on està clar que no hi haurà ni deus ex machina ni òsties. La televisió i els grans governants de villa arriba i les seves dramatúrgies em fa tanta por i fàstic com els thrillers i ficcions més sanguinàries. Conclueixo, doncs, que probablement he triat el millor dia per veure A house in Asia

Moment incòmode:

Les preguntes del públic. En aquell moment post-espectacle poden passar diverses circumstàncies —>

Que el públic es quedi a la xerrada sense tenir-ne gaires ganes // Que algun dels creadors es quedin a la xerrada sense tenir-ne gaires ganes // Que tothom estigui ultra-motivat // Que ningú estigui motivat

El públic, si es queda a la xerrada amb ganes, ultra-motivat i impressionat pel que acaba de veure pot arribar a fer preguntes incòmode-interessants, com:

“A què atribuïu aquesta falta de suport de les institucions culturals catalanes a les arts en viu que vosaltres feu?”

WARNING, WARNING. En sentir la pregunta i posar-me a la pell dels serranos se m’activen totes les alarmes, em vénen al cap tres alternatives que segurament estarà valorant un dels Serranos abans d’agafar el micro i disposar-se a respondre:

Possible pensament 1 d’en Serrano: “Dic que no en tinc ni idea, però que ja ens aniran coneixent i valorant i que segur que l’any que ve farem molts bolos per Catalunya”

Possible pensament 2 d’en Serrano: “Val més que canvii de tema discretament. Fem un Moon Walker dialèctic y pa otra cosa”

Possible pensament 3 d’en Serrano: “Sóc sincer i dic que el teatre català s’ha instal·lat en una mena de folk del dia de la marmota on les propostes de text, en català i amb cares conegudes són les que valen en aquesta mal entesa croada infinita de la definició identitària del fet cultural català”

D’aquestes opcions de pensament n’hi ha una de covarda, una de molt valenta i una de força hipòcrita. Me les he inventat totes tres, evidentment no en tinc ni idea del que va pensar abans de respondre. I de fet, no va respondre cap de les tres aquí descrites, són respostes que hagués valorat jo i que dic aquí, com a bona covarda que sóc, aprofitant que no m’hi jugo gaire res i que sempre puc dir que feia broma. El que sí que puc dir és que després de la seva resposta… encara sóc més fan d’Agrupación Señor Serrano.

Wish list serranil:

  • Que tinguin molts bolos ben pagats
  • Que guanyin molts més premis ben pagats
  • Que la vida els somrigui prou per a seguir currant durant molts més anys i que jo ho pugui veure

Cracks, senyors cracks.

Si em llegiu i per casualitat sou els Serranos: GRÀCIES.