Autor: Rosa Carbonell

Els espectacles de teatre, circ i dansa que més m’han marcat aquest 2025

| Rosa Carbonell

Aquest any ha estat ple d’experiències artístiques que m’han inspirat i commogut. Aquí el meu rànquing per anar tancant etapa. I que el 2026 ens porti cultura a tutti pleni!

1. Casting LEAR

On: Teatre Lliure
Directora: Andrea Jiménez
Interprets destacats: Andrea Jiménez i tot un reguitzell d’actors sorpresa fent de Lear. En el meu cas, vaig veure a un generosíssim, honest, implacable Pep Cruz.

Per què m’ha impactat:
El plantejament de la dramatúrgia és un joc propi d’una ment brillant com la d’Andrea Jiménez. S’hi suma l’espectacularitat del factor sorpresa: un va al teatre sense saber quin actor farà de Rei Lear aquella nit, i l’actor s’hi apunta sense saber què caldrà que faci durant la funció.  Impossible no connectar amb la història, centrada amb aquest vincle tan delicat entre un pare i una filla.

Moment memorable:
En Pep Cruz i l’Andrea, conversant, asseguts, sobre la vida real d’en Pep com a pare. Confessions, records i entrega a dojo.

2. Conhort

On: Fira Tàrrega 2025
Companyia: Hotel Iocandi
Tipus de circ: Interdisciplinar, participatiu i d’objectes

Per què m’ha cridat l’atenció: espectacle delicadíssim, ple de detalls petits en l’espai sonor, en els objectes, en la participació del públic… però sobretot, el que més em va frapar va ser l’interpretació d’ells. Integració del llenguatge del clown i de la música en directe, missatge aspre i dolç alhora. Privilegi haver-los vist! Crec que la peça més rodona i més ben acabada que vaig veure en aquesta edició de Fira Tàrrega.

3. QUI SOM

On: Festival GREC 2025
Companyia: Baró d’Evel

Per què destaca:
Escenografia de somni, amb el fang com a gran protagonista. Llenguatge multidisciplinar recorrent totes les fúries dels nostres malestars com a societat, i alhora cridant a l’esperança i a la salvació a través d’allò que és col·lectiu. Brutal repertori, imatges oníriques per recordar durant molt de temps.

Altres imperdibles

• OFICINA DE VIDA INDEPENDENT, a la Sala Beckett (teatre de text). Cent per cent inclusiu, local, ben fet, amb crítica i autocrítica. Aprovat amb nota.

• LAS ALEGRÍAS, al Mercat de les Flors (dansa). El gamberrisme punk de La Chachi, amb el flamenc com a excusa. Entenguem-nos, flamenc fent la vertical, aquí es tracta de donar-li la volta a tot amb llenguatge contemporani i molt d’humor.

• RÒDOLS I CIGRONS, a Fira Tàrrega (circ). Escarlata fent de les seves. Un homenatge preciós i delicat al cinema i al circ. Veure’l és com estar observant per l’espiell de la porta de casa seva. D’aquells espectacles que no oblides.


En teniu per afegir? Amb ganes de veure què ens porta el 2026!

DRETS CULTURALS I INSTITUCIONS

| Rosa Carbonell

Bon dia a totes.
Avui, sobre DRETS CULTURALS I INSTITUCIONS.

Després d’anys de parlar-ne, debatre i pensar-hi des del sector, per fi els drets culturals se situen al nucli dur de les principals administracions del país. Cal celebrar-ho.

Es tracta d’un canvi de paradigma total: la ciutadania passa a estar AL CENTRE de tota acció. L’objectiu és garantir el seu dret a la creació, el dret a la participació en la vida cultural dels territoris i el dret al GAUDI de la cultura.

I tot això, contemplant i garantint l’equitat tenint en compte els recursos i les diferències de totes (codi postal, edat, sexe, gènere, origen, estudis, capacitat econòmica, mobilitat, etcètera).

És urgent posar-s’hi. Fem tard!

Aquí, en la meva obsessió per dibuixar tot allò que m’ocupa els pensaments, he mirat de fer un mapa-resum d’algunes idees interessants de Jazmín Beirak sobre aquest tema.

l’accés a la cultura

| Rosa Carbonell

Bona tarda a totes.
Avui, sobre l’ACCÉS A LA CULTURA.

Ja sabem que parlar de DRETS CULTURALS és parlar de garantir a tota la ciutadania el dret a la creació artística, el dret al gaudi de la cultura i el dret a la participació a la vida cultural de la ciutat.

Però, com es garanteix l’ACCÉS a la cultura? Quines eines tenim per garantir-lo, tenint en compte els recursos i les diferències de totes (codi postal, edat, sexe, gènere, origen, estudis, capacitat econòmica, mobilitat, etcètera)?

Per a aquelles que us interessi aprofundir-hi, us pot ser nutritiva una lectura a l’avantprojecte de Llei de Drets Culturals, ara mateix en fase de retorn. Aquí en teniu l’enllaç: https://lnkd.in/dfr4UmAQ

Mentrestant, en la meva obsessió per dibuixar tot el que m’ocupa els pensaments, d’aquesta pregunta i les possibles respostes n’he fet un petit mapa visual.

Que tingueu una bona setmana!

Paracetamol i tres visites al Museu de Badalona

| Rosa Carbonell

Us imagineu que la vostra metgessa o metge de capçalera us receptés no només medicina pel
cos, sinó també per l’ànima?


Què passaria si els centres d’atenció primària contribuïssin a millorar el benestar de les persones grans a través de la cultura? O bé, com millorarien els tractaments per als trastorns d’ansietat si no només s’atenguessin a través de la recepta de fàrmacs i l’acompanyament psicològic, sinó que s’hi afegís la perspectiva social i cultural?


Que la pràctica cultural incideix molt positivament sobre la salut de les persones no és una intuïció, sinó una certesa. Recentment l’OMS ha publicat un estudi on recomana incloure l’art i la cultura als sistemes sanitaris. Per citar algunes de les conclusions a les quals les autoritats sanitàries han arribat: escoltar música ajuda a controlar el nivell de glucosa a la sang, ballar proporciona beneficis comprovats en cos i ment, la pintura contribueix a pal·liar els estats depressius.


En relació amb aquest estudi, fa dies que parlem en diversos entorns de debat cultural a Badalona de la importància de la col·laboració intersectorial en un moment tan complex com aquest, en el qual la pandèmia ens ha portat a totes a límits fins ara no imaginats. La prescripció cultural és una d’aquestes possibles línies de treball intersectorial: uneix l’àmbit de la salut i el de la cultura per donar resposta al repte de la salut mental i emocional.


Ja hi ha experiències i proves pilot similars arreu dels països catalans. A la ciutat de València, per exemple, han engegat el programa “Activa-Cultural” per prescriure visites guiades des dels centres d’atenció primària al Museu d’Història, en les quals podran participar persones grans adscrites als diferents centres de salut de la ciutat.


Per trobar un exemple encara més proper, podem posar la mirada sobre el Programa Alzheimer del CCCB, a Barcelona, el qual ja ha complert deu anys i ofereix un programa específic d’activitats per a persones amb malaltia d’Alzheimer i els seus éssers estimats propers. Aquesta dècada d’experiències ha permès demostrar l’impacte positiu del programa en el benestar cognitiu i emocional de les participants, però també de les persones que formen part del seu entorn de cures.


A Badalona el sistema sanitari és fort, funciona, és referent per a molts altres municipis. Contemplar la possibilitat d’engegar un projecte de prescripció cultural des dels centres d’atenció primària implica no només atendre a una necessitat derivada de la pandèmia (l’augment de trastorns en l’àmbit de la salut mental derivats de l’aïllament, la soledat, les restriccions, la crisi sanitària, econòmica i social), també la possibilitat de ser innovadores i referents per a molts altres territoris que volen posar la cultura al servei dels reptes socials.


Tenim les eines, les professionals, les referències, el coneixement. Només ens manca la valentia per començar a treballar-hi.


Així doncs… quan ens hi posem?

Rosa Carbonell (article que vaig escriure per a la Revista de Badalona el 24 de març de 2021, podeu llegir-lo aquí).

Un possible pla de xoc per al teixit cultural de Badalona

| Rosa Carbonell

A continuació, alguns punts i línies estratègiques que m’agradaria que contemplés el proper Pla de Xoc per la Cultura que sabem que l’Ajuntament de Badalona està preparant.

Són accions concretes per a una situació extraordinària com la que estem vivint, i per tant, tenen una mirada de curt plaç. Algunes d’aquestes mesures han estat implantades ja en altres ciutats de característiques similars a la nostra. Al final del llistat, afegeixo enllaç per consultar altres plans de xoc municipals 2020-2021.

Gràcies per llegir i compartir.

QuÈ S’ESTÀ FENT, QUE ES PUGUI INCORPORAR AL NOSTRE PLA DE XOC?

  • Objectiu: reactivació econòmica i d’ocupació del teixit professional en l’àmbit de la Cultura a Badalona.
    • ACCIÓ A DESPLEGAR: Convocatòria municipal específica per incentivar nous projectes de dinamització cultural a la ciutat (crida a la cultura de base, creadors i professionals locals del sector). Una partida pressupostària destinada a reactivar els engranatges de la ciutat, injectar pressupost al teixit professional perquè re-emprengui la seva activitat i perquè la posi al servei de les circumstàncies de crisi social i econòmica derivada de la Covid-19.
  • Objectiu: facilitar l’accés a la contractació professional de les creadores i creadors locals.
    • ACCIÓ A DESPLEGAR: Contractació de kilòmetre zero. Obligatorietat d’un tant per cent de la programació cultural de 2021 coberta amb creadores i creadors locals. Aplicable a la programació dels equipaments culturals municipals i regidoria de cultura, garantint sempre els criteris de qualitat de les propostes contractades.
  • Objectiu: garantir l’accés a la cultura a tota la ciutadania.
    • ACCIÓ A DESPLEGAR: Mesures de tarifació social per a establir un preu públic més equitatiu a les programacions d’activitat cultural amb cost. Facilitar al màxim la participació i el gaudi de la vida cultural a la ciutat en un moment en el que les diferències i desigualtats es fan encara més presents.
  • Objectiu: garantir unes bones condicions de contractació per al teixit local.
    • ACCIÓ A DESPLEGAR: Acord de millores obligatòries en les condicions econòmiques i logístiques de les creadores i creadors de la ciutat a la programació cultural municipal 2021.
  • Objectiu: revertir la falta d’espais de creació i intercooperació del sector cultural de la ciutat.
    • ACCIÓ A DESPLEGAR: Obertura dels espais municipals en bon estat (però en desús o infrautilitzats) per a usos culturals, sota gestió ciutadana. Acompanyament i acords de col·laboració per a una bona gestió participada d’aquests espais.
  • Objectiu: garantir una mirada col·legiada (per tant, diversa) de les polítiques culturals de la ciutat.
    • ACCIÓ A DESPLEGAR: Compromís de calendari estable de diàleg i seguiment de l’administració pública local amb els agents culturals del territori.
  • Objectiu: posar la cultura al servei de la situació d’emergència sanitària, educativa i social.
    • ACCIÓ A DESPLEGAR: Calendari de treball entre els agents municipals de Salut, Educació i Cultura per a fixar noves línies de col·laboració intersectorial. Convocatòria municipal de suport a projectes culturals que incideixin en el sector de la salut i/o en el sector educatiu de la ciutat.
  • Objectiu: procurar la sostenibilitat dels projectes culturals existents a la ciutat i acompanyar-ne de nous.
    • ACCIÓ A DESPLEGAR: Servei municipal d’assessorament gratuït als col·lectius i professionals del sector.
La cultura és segura": clam de teatres, festivals i cinemes contra les prohibicions

Per a més informació i exemples de plans de rescat en l’àmbit cultural, el Centre d’Estudis i Recursos Culturals ha publicat aquest interessant resum i taules comparatives: https://interaccio.diba.cat/blogs/2020/05/07/plans-de-xoc-per-cultura-ciutats-covid-19.

Anàlisi de: Convenció de la UNESCO sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals.

| Rosa Carbonell
– Per: Rosa Carbonell Formiguera –

Què és?

La Convenció sobre la Protecció i Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals de 2005 és un instrument jurídic aprovat a la Conferència General el 20 d’octubre de 2005 a París i posteriorment per la Unió Europea, per Decisió del Consell de 18 de maig de 2006. El seu objectiu és cobrir un buit legal a escala internacional en l’àmbit de la cultura.

El text aprovat s’ha convertit en un punt de referència obligat en les negociacions internacionals sobre la gestió dels béns culturals i el seu desenvolupament. Avui dia, fins a 145 dels 193 estats membres de la UNESCO han ratificat la convenció.

power

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura considera la diversitat cultural com un patrimoni comú de la humanitat que cal protegir i promoure, especialment amb polítiques de cooperació internacional que afavoreixin l’equilibri entre els països rics i els països pobres i garanteixin les expressions culturals tradicionals de minories i pobles autòctons.

La tesi que sosté el text és la defensa d’una cultura que és el mirall de les nostres idees, identitats i aspiracions, i per tant la defensa de l’accés equitatiu a la pràctica creativa, al gaudi cultural i a l’exercici de la diversitat cultural. A la convenció s’hi recull i reconeix el dret sobirà dels governs a dur a terme polítiques culturals que fomentin la creativitat, que implementin mesures per garantir l’accés dels artistes a la mobilitat i al mercat internacional i que garanteixin l’equitat en l’accés a la cultura.

unnamed

Àmbit d’aplicació

La Convenció s’aplica a les polítiques i mesures que adoptin les Parts en relació amb la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals. Quan aquí es parla de “les Parts”, s’està fent referència a tots els països que han ratificat la Convenció. Junts formen la “Conferència de les Parts”, i cada nou país que ratifiqui la Convenció quedarà legalment vinculat, a partir d’aquell moment, als termes de la Convenció.

De quines parts consta

Al document s’hi concreten els objectius de la Convenció; els principis que la regeixen; la concreció de l’àmbit d’aplicació; un llistat de definicions dels termes que s’utilitzen en el text (on hi consten els termes “diversitat cultural”, “contingut cultural”, “expressions culturals”, “activitats, béns i serveis culturals”, “indústries culturals”, “polítiques i mesures culturals”, “protecció” i “interculturalitat”); els drets i obligacions de les Parts; les relacions amb altres instruments; els òrgans de la Convenció i les disposicions finals.

Què aporta la Convenció? Quins obstacles dificulten els seus objectius?

La Convenció i el text que la representa és un document interessant per la manera en què exposa el debat que vincula diversitat i política cultural. La Unió Europea i la UNESCO manifesten, a través d’aquest marc de principis i acords, la seva preocupació pel foment de la cultura de la diversitat.

La Convenció fa referència als aspectes més destacats en la defensa dels drets culturals: garantir, des d’una mirada diversa i equitativa, la creació, la producció, la distribució, l’accés en igualtat de condicions a la cultura.

També reivindica la naturalesa de l’activitat cultural com a eina per al foment i la pràctica de les identitats diverses, els valors, la cooperació internacional i el respecte per totes les expressions culturals d’arreu del món.

L’aportació que considerem més important, per la seva contundència en expressar un rebuig total a aquelles pràctiques que dinamitin la diversitat cultural, és l’article 8, dins l’apartat de Drets i Deures:

“Artículo8 – Medidas para proteger las expresiones culturales.
Sin perjuicio de lo dispuesto en los Artículos 5 y 6, una Parte podrá determinar si hay situaciones especiales en que las expresiones culturales en su territorio corren riesgo de extinción, o son objeto de una grave amenaza o requieren algún tipo de medida urgente de salvaguardia”

Ens sembla també destacable la contribució que el text fa al debat sobre diversitat cultural quan inclou un conjunt de definicions com ara “expressions culturals”, “mesures culturals”, “protecció” o “interculturalitat”. La introducció d’aquest glossari en un text firmat per 143 països garanteix un marc d’actuacions en el qual totes les Parts saben i comprenen com poden establir estratègies per garantir l’equitat i els drets culturals al seu àmbit territorial.

dibuix nens

Des del nostre punt de vista, la Convenció pot ser útil com a eina correctora de disfuncions. L’activitat cultural entesa en el seu aspecte econòmic és víctima de les dinàmiques del lliure mercat. El lliure mercat no genera per si sol una oferta diversa i de qualitat i l’única via per garantir la seva diversitat recau, actualment, en la intervenció del servei públic i la seva vetlla sobre aquesta activitat.

Un altre aspecte que ens agradaria destacar del text és que, dins la instauració dels drets a crear i difondre expressions culturals diverses que proposa la Convenció, hi queda implícit el dret a facilitar l’accés a pràctiques culturals alienes, especialment a aquelles que són minoritàries.

Però entenem que pel que ha de ser més útil el document és per garantir la creació, distribució i internacionalització de la producció cultural pròpia (sense que aquesta pràctica impliqui un tancament de la comunitat sobre si mateixa, però sí que possibiliti i defensi l’existència de referents i identitats pròpies, i que s’assenyali l’amenaça d’extinció en cas que existeixi).

 

Conclusions

Queda justificada la raó de l’existència de la Convenció com a concreció jurídica per a la defensa dels drets culturals, que formen part dels drets humans. Aquests s’imposen per sobre del lliure comerç. La firma de la Convenció permet als països que en són part la possibilitat d’intervenció pública a la fi de corregir qualsevol dinàmica mercantil que obstaculitzi l’exercici dels drets culturals, i per tant, és una eina imprescindible per a la gestió i negociació de les dinàmiques culturals que es produeixen a escala internacional.

Però no podem obviar el que, des de la nostra perspectiva, constitueix l’obstacle major per a la consecució dels objectius de la Convenció: l’Organització Mundial del Comerç. Els acords de la OMC es basen en el comerç lliure per part dels països que els signen, i per tant sol·liciten la no-intervenció de les administracions en les transaccions pràctiques del lliure mercat.

El temps ens dirà si els màxims representants culturals dels nostres països i administracions treuran profit dels acords de la Convenció per revertir les conseqüències del lliure mercat sobre la diversitat cultural i les identitats minoritàries, o bé sucumbiran a les pràctiques empresarials cada cop més agressives, supeditant així quelcom d’una rellevància moral tan transcendent com la defensa dels drets culturals i en definitiva, la defensa dels drets humans.

BIBLIOGRAFIA
UNESCO. Director-General, 2017- (Azoulay, A.). Textos fundamentales de la Convención de 2005 sobre la Protección y la Promoción de la Diversidad de las Expresiones Culturales, edición 2017. https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000260710_spa.page=13

Petit, M. (2008). La Convenció sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals de la UNESCO i les polítiques de promoció de la diversitat cultural. El cas de Catalunya i la paradiplomàcia cultural. Facultat de Comunicació Blanquerna Universitat Ramon Llull. https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/9223/Tesi_doctoral_Marti_Petit.pdf?sequence=1&isAllowed=y

La cultura: un joc que no es deté

| Rosa Carbonell

A continuació desplegarem una aproximació sobre com entenem la cultura a la nostra societat i com creiem que cal abordar-la des de les polítiques culturals, tot destacant-ne aquells aspectes que considerem més importants. La reflexió partirà de la lectura “El concepte de cultura en la política cultural”, de Teixeira Coelho (1).

La cultura és, indubtablement, un procés. No és un estat, no és un objecte, no és res inamovible o tangible. Més aviat al contrari: la cultura és moviment, canvi, transformació, evolució. La cultura, o més ben dit, allò que és cultural, no es troba mai situat en el passat o en el futur. Allò cultural és acció, moviment, i per tant ocorre sempre en el present. És la dinàmica d’elaboració ininterrompuda del QUÈ cultural.

No podem per tant, en el disseny de les polítiques culturals del nostre territori o comunitat, estudiar com serà o hauria de ser la cultura en el futur: la cultura no és susceptible a ser dissenyada. No hi poden haver camins traçats sobre allò que les comunitats volen crear, sobre quins nexes artístics, rituals, espirituals volen teixir individual o col·lectivament. La cultura pot establir un marc, unes normes del joc sobre les que l’art i la vida s’expandeixen.

Si la cultura és norma, que garanteix els drets culturals, l’equitat, l’accés a l’art i a la cultura amb independència dels seus recursos i de les diferències, l’art és la subversió.

L’art creix als marges, divergeix, surt d’entre l’asfalt més sec i dur, l’empeny fins a trencar-lo i creix fort, amunt, en direcció a les estrelles. La cultura (norma) ens serveix de marc per tal que l’art (excepció) s’escapi per les escletxes fins a rebentar-les. Les polítiques culturals han de facilitar els marcs, aquests marcs, amb tres objectius principals:

  • Treballar per garantir els drets culturals de la ciutadania
  • Treballar per acompanyar les dinàmiques artístiques i socials que es donen en les nostres comunitats, facilitar-les, accelerar-les, fer que emergeixin sense voler manipular-les ni condicionar-les sota cap ideologia imposada o preferent
  • Treballar per garantir que la cultura és accionada per les comunitats i no és emprada com a eina de manipulació de les estructures de poder

Si hem dit que la cultura és allò que està en moviment, que es troba en constant elaboració, les polítiques culturals no poden fer més que descriure com s’està desenvolupant en el present aquest procés elaboració i quines estratègies i metodologies s’han de desplegar per tal que es mantinguin actius els engranatges.

En aquest sentit, ens ha resultat molt interessant la cita d’Edward Sapir (1884-1939) que s’inclou al material d’estudi. Per a l’interaccionisme de Sapir, la cultura no es trobaria en un lloc concret –en les obres de cultura o en el comportament i en les formes de lleure– sinó “en un joc que no es deté.” (2)

 

OBJECTIU: FACILITADORES DE L’ACCIÓ CULTURAL

Per tant, el què ha de ser la cultura, com ha de ser, qui l’ha de fer o des d’on s’ha de fer, no es pot predefinir. No s’han de prendre decisions al respecte. Les polítiques culturals cal que s’enfoquin des de la creació de condicions perquè el joc esdevingui.

Si partim d’aquesta idea força de la Cultura com a Acció, ens serà fàcil entendre que l’objectiu final és la transformació cultural, transitar el canvi (que ens defineix com a societat) a través dels espais de pensament, creació. Desitjar aquest trànsit inevitable i fer-lo possible.

LES RESISTÈNCIES

Si les polítiques culturals públiques estan en mans de les estructures de poder, és fàcil deduir on es troben els principals obstacles per a desenvolupar la proposta cultura-acció que aquí es proposa:

  • És metodològicament més complexe partir d’aquesta idea força.
  • Allò nou s’escapa del control del poder. Si hi ha necessitat de control no es poden obrir les portes a que ocorri res que s’escapi del guió. I si això nou que sorgeix, perquè s’hi han posat les condicions, perquè hem fet que esdevingués “el joc”, resulta que qüestiona els poders establerts? L’estructura té interès per conservar les coses com estan, l’efecte invariabilitat.
  • No és interessant per a una estructura de poder entendre la cultura com acció perquè enlloc de mantenir les quotes de poder, les reparteix entre la ciutadania.

Per tant, per desenvolupar les polítiques culturals que aquí es defensen, ens hauríem d’imaginar un estat modern contemporani que prioritzés l’exercici dels drets humans  (i en el cas concret de l’àmbit de cultura, l’exercici dels drets culturals) molt per sobre d’altres possibles interessos (econòmics, d’ordre social, etcètera).

LA LÀMINA AFILADA

Ens resulta molt interessant i coincidim plenament amb la reflexió que es fa en el text sobre com la cultura és la lamina afilada que penetra en el caos, que el remou, que el subverteix. La cultura ha de permetre ampliar l’espai de desenvolupament de l’ésser, l’ha de retornar a la vida quan tot és confusió i falta d’enteniment. Li ha de donar amplitud de mires, visió crítica, creixement per contra d’involució.

Aquí ens resulta oportú concretar dos esquemes de la nostra reflexió per poder seguir avançant en les conclusions:

ESQUEMA 1. POLÍTIQUES CULTURALS:

  • Idea força des d’on caldria desenvolupar-les: cultura = acció
  • Objectius principals: fer viable la inevitable (desitjable) transformació (cultural). Defensar l’exercici dels drets culturals.
  • Obstacles o resistències: el desig d’invariabilitat, el temor a allò nou, el desig de mantenir el control i les quotes de poder

ESQUEMA 2. ACCEPCIONS CLÀSSIQUES DE LA CULTURA:

  1. La cultura com a art
  2. La cultura com a qualitat de vida o civilització
  3. La cultura com a fonament de la vida social

El text ens recorda que és el tercer punt el que s’ha considerat determinant fins ara: el nexe social, el manteniment de l’ordre social. La percepció de la cultura no s’ha considerat, al llarg de la història, com a element de construcció d’esperit crític, o en qualsevol cas no ha estat considerada la seva virtut més important o necessària.

Per tant, ens trobem amb que històricament s’han fet polítiques culturals que han prioritzat la repetició, la tradició, la invariabilitat, amb l’objectiu de perpetuar l’ordre social, evitar l’esperit crític i el pensament propi o divergent. I que per tant, la nostra mirada ha d’incidir just en el lloc contrari: en l’acompanyament a l’iniciativa de cadascú i de les comunitats, en contraposició amb l’inacció de l’estructura. En fer possible la cultura del temps propi, no del passat, no del futur: en viure estrictament en el present per permetre que es generi el que pertany a cada temps, deixar que emergeixi i que ho canvii tot.

1 TEIXERIA COELHO, José (2009). “Diccionario crítico de política cultural: cultura e imaginario”. Barcelona. 368p.

2 E.Sapir (1967). “Anthropologie” (edició original nord-americana de 1949). París: Minuit.

Reflexions: Cultura Contemporània i Globalització

| Rosa Carbonell

Comparteixo aquestes reflexions que he pogut treballar dins el marc del Programa en Polítiques Culturals de la UOC.

A la bibliografia trobareu la referència als textos que s’han analitzat per respondre a les preguntes.

Seguim! 🙂

ROSA CARBONELL FORMIGUERA
rcarbonellf@uoc.edu

La cultura és un fenomen poc dinàmic, estàtic i subjecte a una interpretació.

FALS.
Es tracta d’un fenomen dinàmic, canviant i subjecte a múltiples interpretacions. El concepte de la cultura ha anat canviant dins la societat, des del segle XIX fins a l’actualitat. És per aquest motiu que les ciències socials han considerat necessari analitzar el marc conceptual del terme des de diverses perspectives, tenint en compte les diferents etapes i interpretacions socials que aquest ha rebut.

Dins la concepció humanista de cultura del s. XVIII i XIX, aquesta s’entén com a específica, restrictiva, jeràrquica, crítica i processual.

VERDADER.

Tal i com ens explica el text La cultura en la sociedad contemporánea: conceptos, transformaciones y nuevas tendencias, el concepte de cultura des d’una perspectiva humanista entre els segles XVIII i XIX adquireix un sentit molt més “limitat i específic” (Rius, Zarlenga, 2010). El terme és emprat per marcar les diferències entre aristocràcia alemanya i burgesia intel·lectual. Es busca, amb aquest concepte, oposar els valors espirituals als valors cortesans. La cultura és restrictiva i jeràrquica perquè només alguns la tenen i perquè aquells pobles que la tenen són superiors als pobles ignorants o incivilitzats.
També és crítica perquè mostra rebuig cap a comportaments de la societat que es consideren poc desitjables, i processual perquè és possible adquirir-la mitjançant una sèrie de dinàmiques. Finalment és específica, perquè està definida dins un marc de comportaments i activitats molt concret.

La concepció antropològica i semiòtic-antropològica entén a la cultura com a individual i privada.

FALS.

Ben al contrari. La lectura detinguda del material teòric que estem analitzant ens explica que, des de la perspectiva antropològica i semiòtic-antropològica, la cultura és “pública i col·lectiva” (Rius, Zarlenga, 2010). Es tracta de quelcom que les persones obtenen de manera natural, a través de la seva socialització en un grup cultural determinat. És plural, també, perquè existeixen diverses cultures i grups culturals, cadascun d’ells amb el seu camp de significats i coherències pròpies.

La concepció de la cultura com a cultura de les arts entén la cultura com un espai social diferenciat, singular i endògena.

VERDADER.

Al text de Rius i Zarlenga s’hi defineix amb molta cura aquells trets que ens ajuden a diferenciar les tres perspectives d’anàlisi del terme cultura: l’humanista, l’antropològica i semiòtic-antropològica i la cultura de les arts. Segurament és aquesta tercera i última concepció la que tenim més present els gestors culturals. La nostra formació en l’àmbit artístic i de les humanitats, generalment, ens ha permès conèixer a fons les dinàmiques artístiques i de producció intel·lectual. Som conscients que la cultura de les arts té les seves pròpies normes i funcionaments que emanen de la pròpia pràctica artística. També, que aquesta constitueix un espai diferenciat dins la societat, amb participants i agents amb diferents graus d’implicació que conformen aquest ecosistema social tan particular; finalment, identifiquem clarament tot un sistema de validacions i criteris propis, els quals es generen i regeneren també en la praxis diària de l’art i de la seva gestió.

A la nova centralitat de la cultura, el sector cultural representa una part majoritària en termes econòmics, de l’anomenat sector creatiu.

FALS

Representa una part minoritària.
Als anys noranta neix el concepte de les industries creatives, enteses com a sector econòmic on es produeixen processos creatius (els quals no es donen necessàriament dins el sector cultural). En aquest camp conceptual es mesclen les disciplines artístiques amb sectors industrials, financers, científics i empresarials. El concepte de sector creatiu neix des d’una mirada neoliberal de l’economia en la qual es busca general valor afegit i, lògicament, més creixement.

 La globalització cultural té poca relació amb el fenomen de la globalització econòmica o social.

FALS.

Té molta relació amb el fenomen de globalització econòmica o social. Tanmateix, es pot dir que els factors lingüístics i de costums i tradicions fan que la producció cultural tingui un contingut encara prou localista. No s’ha produït, de moment, un univers cultural unificat on no hi és permesa la pràctica d’altres cultures, però l’amenaça és present i les seves conseqüències en matèria de drets culturals serien nefastes en relació al respecte a la diversitat cultural i identitària.

 L’objectiu del concepte de valor públic és identificar aquelles actuacions que aportin solucions a la ciutadania posant l’accent a els procesos interns de l’administració pública.

FALS
Es tracta de posar llum sobre els resultats i solucions per a la ciutadania, enlloc de posar-la sobre els processos interns de l’administració. Personalment coincideixo amb John Holden (2006) quan proposa una política cultural feta per una ciutadania una mica més insurrecta, que produeix cultura tant com a consumeix i que pren decisions col·lectives i crítiques en relació a la seva pràctica cultural. No només s’evitarien perspectives elitistes i poc consensuades del que és culturalment interessant; també es democratitzarien les decisions en aquest àmbit a la vegada que es fomentarien valors importants com la transparència o l’esperit crític.

 L’”efecte Guggenheim” es refereix a l’impacte d’un gran equipament cultural sobre una ciutat, la seva economia, al seva imatge exterior i la seva dinàmica cultural.

VERDADER
L’Afirmació és correcte. Personalment valoro l’efecte Guggenheim com una pràctica poc positiva per a les ciutats. Actualment gestiono un equipament de grans dimensions que podria arribar a generar – en cas que no es planifiquessin conseqüències- processos de gentrificació. I com a ciutadana de Barcelona, he presenciat els efectes negatius dels grans equipaments construïts en espai sense context cultural. Aquests equipaments acaben essent usats únicament pel sector turístic, mentre els habitants del territori busquen propostes més naturalitzades on la participació no és forçada i la dinàmica artística-cultural es produeix per una combinació lògica d’agents, factors, espais i contextos.

 La cultura facilita la transmissió de pautes de comportament individuals i col·lectives més sostenibles.

VERDADER

La cultura pot contribuïr a reorientar, de manera transversal, valors de convivència, sostenibilitat, participació de la comunitat, diversitat identitària, interculturalitat… la cultura té la capacitat de frenar les corrents homogeinitzadores, sempre i quan aquests objectius constin a les agendes polítiques de torn. Sense polítiques culturals clares dins les planificacions dels governs, sense suport logístic i d’infraestructura, sense interrelació dels sectors educatius, socials i culturals en igualtat de condicions, no és possible la contribució en el paradigma de la sostenibilitat i de la ciutat més justa.

Segons Umberto Eco, la cultura de masses es confronta a dues posicions: l “apocalítica” i la dels “integrats”.

VERDADER

Segons Eco (1995) els primers veurien en la cultura de masses un factor d’homogeinització en el qual els béns culturals passen a ser simples productes de consum, mentre els segons veurien una possibilitat de fer més accessible la cultura a tota la població.

 El concepte de cultura popular és la que fa una equivalència entre la cultura popular i la cultura de les industries culturals.

FALS

La cultura popular com a concepte té tres acepcions:
– La cultura pròpia i tradicional d’un grup social
– La cultura de la classe popular treballadora
– La traducció del concepte popular culture. Aquesta última acepció sí que fa una equivalència entre la cultura popular i de les indústries culturals, especialment música i cinema

 El capital cultural, segons Bourdieu, medeix el conjunt dels recursos culturals dels que disposa un individu.

VERDADER

Bourdieu també els diferencia en tres tipologies: els recursos incorporats (coneixements i competències), els objectius (objectes culturals) i els institucionalitzats (títols)

 La classe creativa segons Richard Florida, és defineix pel talent, l’ús de la tecnologia i la tolerància.

VERDADER
Cal recordar que la classe creativa que analitza Richard Florida no parla dels creatius del sector cultural de les arts: parla de creatius economistes, científics, arquitectes, etcètera. La classe creativa que ell analitza es mou en ciutats i entorns benestants, d’alt nivell de desenvolupament econòmic.

 Segons Olivier Donnat, l’univers cultural clàssic és dominant entre a els joves universitaris urbans.

FALS

L’univers cultural clàssic és dominant entre persones de més de 45 anys, amb estudis superiors.

 L’univers “connectat” es caracteritza per ser decididament omnívors i molt actius en la dinamització de la vida cultural.

VERDADER
Són persones molt actives en la vida cultural de la ciutat i s’alimenten de tot tipus de gèneres i béns culturals. Tenen criteri, i per tant troben interès tant en productes de la cultura de masses com en peces contraculturals o bé de la cultura clàssica més conservadora.

 La internacionalització la podem entendre com la distribució i consum de béns i serveis que són organitzats a partir d’una estratègia mundial dirigida a un mercat mundial.

FALS

La definició de l’enunciat correspon al concepte de globalització. La internacionalització té relació amb l’ampliació d’extensió geogràfica i d’intercanvi econòmic, polític i cultural entre diferents nacions.

En la internacionalització les relacions són internacionals i en la globalització es fusiona en una economia central.

VERDADER

La globalització no enten de fronteres, sobiranies o agents locals.

La llibertat és un component clau del desenvolupament humà, l’existència i defensa de llibertats culturals.

VERDADER

La defensa de les llibertats culturals implica la defensa del dret a produïr art i cultura pròpia i a gaudir-ne. És, per tant, la defensa de la pràctica d’una identitat, individual o col·lectiva.

La cultura no ha de ser identificada amb l’aïllament i tampoc s’ha d’identificar amb la pobresa.

VERDADER
En aquesta pregunta he respòs “VERDADER” perquè l’afirmació existeix en el text analitzat, però personalment divergeixo de la opinió del catedràtic Tom Palmer (2006) quan diu que la globalització permet, a les cultures indígenes, gaudir de prosperitat quan tenen un telèfon mòbil. Penso que juga amb uns límits de difícil digestió. Defensar el dret a una identitat cultural no és perpetuar la pobresa. L’exemple del telèfon mòbil és, des del meu punt de vista, una fal·làcia feta amb molta consciència per part de l’autor.

Els drets culturals impedeix que es discriminin persones per les seves formes de vida i les seves creences sense imposicions de cap tipus.

VERDADER

Els drets culturals, tal i com ens indica l’espai web http://www.culturalrights.net (2005) són imprescindibles per vetllar per la diversitat i heterogeneïtat de les persones i identitats. Ens podem interconnectar sense necessitat de perdre les nostres particularitats, històries heredades, tradicions, bens comuns que ens pertanyen a totes i que hem de reivindicar.

BIBLIOGRAFIA

HERNÁNDEZ, Tulio (2010). Cultura i globalització, diversitat i homogeneïtzació. Girona: Universitat de Girona.
QUÈ SÓN ELS DRETS CULTURALS? (2005) [en línia]. Barcelona: Drets Culturals. [Data de consulta: 14 d’abril de 2019]