– Per: Rosa Carbonell Formiguera –

Què és?

La Convenció sobre la Protecció i Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals de 2005 és un instrument jurídic aprovat a la Conferència General el 20 d’octubre de 2005 a París i posteriorment per la Unió Europea, per Decisió del Consell de 18 de maig de 2006. El seu objectiu és cobrir un buit legal a escala internacional en l’àmbit de la cultura.

El text aprovat s’ha convertit en un punt de referència obligat en les negociacions internacionals sobre la gestió dels béns culturals i el seu desenvolupament. Avui dia, fins a 145 dels 193 estats membres de la UNESCO han ratificat la convenció.

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura considera la diversitat cultural com un patrimoni comú de la humanitat que cal protegir i promoure, especialment amb polítiques de cooperació internacional que afavoreixin l’equilibri entre els països rics i els països pobres i garanteixin les expressions culturals tradicionals de minories i pobles autòctons.

La tesi que sosté el text és la defensa d’una cultura que és el mirall de les nostres idees, identitats i aspiracions, i per tant la defensa de l’accés equitatiu a la pràctica creativa, al gaudi cultural i a l’exercici de la diversitat cultural. A la convenció s’hi recull i reconeix el dret sobirà dels governs a dur a terme polítiques culturals que fomentin la creativitat, que implementin mesures per garantir l’accés dels artistes a la mobilitat i al mercat internacional i que garanteixin l’equitat en l’accés a la cultura.

Àmbit d’aplicació

La Convenció s’aplica a les polítiques i mesures que adoptin les Parts en relació amb la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals. Quan aquí es parla de “les Parts”, s’està fent referència a tots els països que han ratificat la Convenció. Junts formen la “Conferència de les Parts”, i cada nou país que ratifiqui la Convenció quedarà legalment vinculat, a partir d’aquell moment, als termes de la Convenció.

De quines parts consta

Al document s’hi concreten els objectius de la Convenció; els principis que la regeixen; la concreció de l’àmbit d’aplicació; un llistat de definicions dels termes que s’utilitzen en el text (on hi consten els termes “diversitat cultural”, “contingut cultural”, “expressions culturals”, “activitats, béns i serveis culturals”, “indústries culturals”, “polítiques i mesures culturals”, “protecció” i “interculturalitat”); els drets i obligacions de les Parts; les relacions amb altres instruments; els òrgans de la Convenció i les disposicions finals.

Què aporta la Convenció? Quins obstacles dificulten els seus objectius?

La Convenció i el text que la representa és un document interessant per la manera en què exposa el debat que vincula diversitat i política cultural. La Unió Europea i la UNESCO manifesten, a través d’aquest marc de principis i acords, la seva preocupació pel foment de la cultura de la diversitat.

La Convenció fa referència als aspectes més destacats en la defensa dels drets culturals: garantir, des d’una mirada diversa i equitativa, la creació, la producció, la distribució, l’accés en igualtat de condicions a la cultura.

També reivindica la naturalesa de l’activitat cultural com a eina per al foment i la pràctica de les identitats diverses, els valors, la cooperació internacional i el respecte per totes les expressions culturals d’arreu del món.

L’aportació que considerem més important, per la seva contundència en expressar un rebuig total a aquelles pràctiques que dinamitin la diversitat cultural, és l’article 8, dins l’apartat de Drets i Deures:

“Artículo8 – Medidas para proteger las expresiones culturales.
Sin perjuicio de lo dispuesto en los Artículos 5 y 6, una Parte podrá determinar si hay situaciones especiales en que las expresiones culturales en su territorio corren riesgo de extinción, o son objeto de una grave amenaza o requieren algún tipo de medida urgente de salvaguardia”

Ens sembla també destacable la contribució que el text fa al debat sobre diversitat cultural quan inclou un conjunt de definicions com ara “expressions culturals”, “mesures culturals”, “protecció” o “interculturalitat”. La introducció d’aquest glossari en un text firmat per 143 països garanteix un marc d’actuacions en el qual totes les Parts saben i comprenen com poden establir estratègies per garantir l’equitat i els drets culturals al seu àmbit territorial.

Des del nostre punt de vista, la Convenció pot ser útil com a eina correctora de disfuncions. L’activitat cultural entesa en el seu aspecte econòmic és víctima de les dinàmiques del lliure mercat. El lliure mercat no genera per si sol una oferta diversa i de qualitat i l’única via per garantir la seva diversitat recau, actualment, en la intervenció del servei públic i la seva vetlla sobre aquesta activitat.

Un altre aspecte que ens agradaria destacar del text és que, dins la instauració dels drets a crear i difondre expressions culturals diverses que proposa la Convenció, hi queda implícit el dret a facilitar l’accés a pràctiques culturals alienes, especialment a aquelles que són minoritàries.

Però entenem que pel que ha de ser més útil el document és per garantir la creació, distribució i internacionalització de la producció cultural pròpia (sense que aquesta pràctica impliqui un tancament de la comunitat sobre si mateixa, però sí que possibiliti i defensi l’existència de referents i identitats pròpies, i que s’assenyali l’amenaça d’extinció en cas que existeixi).

 

Conclusions

Queda justificada la raó de l’existència de la Convenció com a concreció jurídica per a la defensa dels drets culturals, que formen part dels drets humans. Aquests s’imposen per sobre del lliure comerç. La firma de la Convenció permet als països que en són part la possibilitat d’intervenció pública a la fi de corregir qualsevol dinàmica mercantil que obstaculitzi l’exercici dels drets culturals, i per tant, és una eina imprescindible per a la gestió i negociació de les dinàmiques culturals que es produeixen a escala internacional.

Però no podem obviar el que, des de la nostra perspectiva, constitueix l’obstacle major per a la consecució dels objectius de la Convenció: l’Organització Mundial del Comerç. Els acords de la OMC es basen en el comerç lliure per part dels països que els signen, i per tant sol·liciten la no-intervenció de les administracions en les transaccions pràctiques del lliure mercat.

El temps ens dirà si els màxims representants culturals dels nostres països i administracions treuran profit dels acords de la Convenció per revertir les conseqüències del lliure mercat sobre la diversitat cultural i les identitats minoritàries, o bé sucumbiran a les pràctiques empresarials cada cop més agressives, supeditant així quelcom d’una rellevància moral tan transcendent com la defensa dels drets culturals i en definitiva, la defensa dels drets humans.

BIBLIOGRAFIA
UNESCO. Director-General, 2017- (Azoulay, A.). Textos fundamentales de la Convención de 2005 sobre la Protección y la Promoción de la Diversidad de las Expresiones Culturales, edición 2017. https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000260710_spa.page=13

Petit, M. (2008). La Convenció sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals de la UNESCO i les polítiques de promoció de la diversitat cultural. El cas de Catalunya i la paradiplomàcia cultural. Facultat de Comunicació Blanquerna Universitat Ramon Llull. https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/9223/Tesi_doctoral_Marti_Petit.pdf?sequence=1&isAllowed=y