“A house in Asia”. Agrupación Señor Serrano

a-house-in-asia-1

A tall de rizoma mental de diumenge de tranquis, el que em va passar ahir al Teatre Principal de Badalona amb l’Agrupación Señor Serrano ve a ser el següent:

Links mentals ràpids que et neixen quan veus A house in Asia —–>

Moment del click:

  • Comença l’espectacle i els Serranos em fan creure que estic pilotant un avió que es dirigeix a les torres bessones. Jo entro en el joc de la simulació col·lectiva mentre penso que fa 24 hores que en el món real hi ha hagut una sèrie d’atemptats brutals a París, i 72h de l’atemptat de Beirut. La televisió no para d’emetre imatges esfereïdores dels grans governants de villa arriba pronunciant paraules relacionades amb la identitat, la llibertat i les respostes contundents, escenifiquen, assagen gestos i silencis dramàtics i ens preparen pels desenllaços que han escrit per a aquesta història, on està clar que no hi haurà ni deus ex machina ni òsties. La televisió i els grans governants de villa arriba i les seves dramatúrgies em fa tanta por i fàstic com els thrillers i ficcions més sanguinàries. Conclueixo, doncs, que probablement he triat el millor dia per veure A house in Asia

Moment incòmode:

Les preguntes del públic. En aquell moment post-espectacle poden passar diverses circumstàncies —>

Que el públic es quedi a la xerrada sense tenir-ne gaires ganes // Que algun dels creadors es quedin a la xerrada sense tenir-ne gaires ganes // Que tothom estigui ultra-motivat // Que ningú estigui motivat

El públic, si es queda a la xerrada amb ganes, ultra-motivat i impressionat pel que acaba de veure pot arribar a fer preguntes incòmode-interessants, com:

“A què atribuïu aquesta falta de suport de les institucions culturals catalanes a les arts en viu que vosaltres feu?”

WARNING, WARNING. En sentir la pregunta i posar-me a la pell dels serranos se m’activen totes les alarmes, em vénen al cap tres alternatives que segurament estarà valorant un dels Serranos abans d’agafar el micro i disposar-se a respondre:

Possible pensament 1 d’en Serrano: “Dic que no en tinc ni idea, però que ja ens aniran coneixent i valorant i que segur que l’any que ve farem molts bolos per Catalunya”

Possible pensament 2 d’en Serrano: “Val més que canvii de tema discretament. Fem un Moon Walker dialèctic y pa otra cosa”

Possible pensament 3 d’en Serrano: “Sóc sincer i dic que el teatre català s’ha instal·lat en una mena de folk del dia de la marmota on les propostes de text, en català i amb cares conegudes són les que valen en aquesta mal entesa croada infinita de la definició identitària del fet cultural català”

D’aquestes opcions de pensament n’hi ha una de covarda, una de molt valenta i una de força hipòcrita. Me les he inventat totes tres, evidentment no en tinc ni idea del que va pensar abans de respondre. I de fet, no va respondre cap de les tres aquí descrites, són respostes que hagués valorat jo i que dic aquí, com a bona covarda que sóc, aprofitant que no m’hi jugo gaire res i que sempre puc dir que feia broma. El que sí que puc dir és que després de la seva resposta… encara sóc més fan d’Agrupación Señor Serrano.

Wish list serranil:

  • Que tinguin molts bolos ben pagats
  • Que guanyin molts més premis ben pagats
  • Que la vida els somrigui prou per a seguir currant durant molts més anys i que jo ho pugui veure

Cracks, senyors cracks.

Si em llegiu i per casualitat sou els Serranos: GRÀCIES.

 

Anuncis

Lo común y lo colectivo

http://medialab-prado.es/mmedia/791/view

Ando como loca -literalmente, porque tengo fiebre y la obsesión se mezcla con el delirio- buscando aproximaciones al concepto de LO COMÚN. En esa búsqueda un tanto absurda, puesto que la base de lo común es la eterna transformación comunitaria del concepto y de los conceptos, vuelvo a chocarme con Delgado, cómo no. Ahí os dejo esto. Disfrutad del MAESTRO.

Cosas que le escribo a mi antiguo profesor de Historia del Arte

“Vale, ahora sí que ya tengo el situacionismo modo-on…. jajajaj jodeeeeeeer en estos momentos me da mucha rabia no estar en Málaga, estamos hablando con el antropólogo Manuel Delgado, de un montón de cosas que tocamos contigo en Historia del Arte desde otros puntos de vista… Al final el artivismo viene de ellos -¿de quiénes sino?-, los situacionistas. Pero, ¿qué sentido tiene el artivismo si desvelamos el autor? ¿qué sentido tiene si lo encerramos entre las paredes de un museo? Hemos discutido mucho sobre esto. Personalmente entiendo que el artivismo tiene sentido en sí mismo cuando su finalidad es puramente activista y el arte es solamente el canal, es la estrategia de visibilización, cualquier documento o rastro después de la acción es solamente esto, un rastro, un recuerdo mojado de lo que verdaderamente fue. En este caso, ser clasificado como “arte” es perder la batalla, el poder ya te ha etiquetado, cualquier mensaje que emane de tu acción será menospreciado y clasificado como simple juego, provocación, pretensiones propias de cualquier artista ególatra. La acción solamente tendrá efecto cuando se desconozca su origen, cuando parezca algo prácticamente casual, una situación inesperada que emerge en el momento perfecto…

¡¡¡¡¡¡¡¡¡…………….Aaaaaagh………..!!!!!!!!!!!!!

– ¡¡¡vuelvo a estar viva!!! –
Besos muchos”
Sí, así semos, mi antiguo profesor de Historia del Arte tiene más paciencia conmigo ahora que cuando iba a sus clases… no sé qué hubiera sido de mi cabeza sin él. 🙂